A Lleida, fem memòria

La Guerra Civil va deixar a Lleida petjades tan visibles com inesborrables. Al Turó de la Seu Vella, convertit en camp de concentració de presoners republicans amb condicions duríssimes, es conserven les plataformes que sostenien els canons per defensar-se de les emboscades aèries. En cases i edificis públics, especialment a la primera línia del marge dret, són perceptibles encara ara els impactes de bala i d’artilleria disparats des de l’altra banda del riu.

Espais emblemàtics i plens de vida com la Catedral, el Rectorat, l’antic hospital de Santa Maria, els convents de Santa Clara i de Santa Teresa o l’Arc del Pont, per posar només alguns exemples, van patir les escomeses de la guerra més recent de la ciutat i del país. I no són, ni de bon tros, els únics testimonis que ens queden de la tragèdia. Ni tampoc els de més valor. Darrere de cicatrius com aquestes hi ha milers de vides, famílies i d’històries truncades per la por i pel dolor d’un dels episodis més foscos que ha viscut la nostra societat.

Preservar les restes patrimonials i mantenir vius els records dels testimonis directes no vol dir quedar-nos atrapats en el passat ni mirar-los per jutjar. Vol dir entendre com una societat pot arribar a trencar-se quan el diàleg deixa pas a l’odi, quan es banalitza la intolerància i quan l’altre es converteix en enemic. Reescoltar cada dos de novembre les sirenes que van precedir la massacre del Liceu Escolar és reconèixer el dolor de les víctimes i de les seves famílies, però també assumir una responsabilitat col·lectiva amb el present per evitar que atrocitats com aquelles es tornin a produir. Ara, gairebé un segle després, les coses han canviat molt. Gaudim d’uns drets, d’unes llibertats i d’una democràcia, però que no podem donar mai per descomptats. La història ens ha demostrat que seria un error pensar que la pau és eterna. La pau es cultiva cada dia amb educació, amb respecte i amb diàleg. I el compromís amb la memòria es cultiva amb accions concretes i visibles.

La més recent és el plafó instal·lat a la plaça de Sant Joan, un espai quotidià que durant la guerra va ser escenari de por, però també de refugi i supervivència. És el dissetè espai de memòria senyalitzat a Lleida que no actua només com un element informatiu. És una eina cívica i pedagògica per explicar, especialment a les generacions que ja no podran escoltar molts dels testimonis directes, com els edificis de la plaça de Sant Francesc i del carrer Major van quedar pràcticament arrasats pels combats. O que durant el conflicte, el carrer Cavallers va quedar barrat al pas per un mur de sacs de sorra que dividia Lleida.

Una ciutat que recorda la història és una ciutat més lliure i més preparada per defensar el seu futur. Per això, des del govern municipal treballem en les bases del projecte del nou centre d’interpretació de la història de la ciutat, que inclourà un àmbit d’interpretació dedicat especialment a la Segona República, la Guerra Civil i la postguerra.

Avançar en la memòria és un gest de respecte i de reconeixement cap a totes les persones que van patir la guerra i les seves conseqüències. I és també un compromís amb la veritat, la justícia i els valors democràtics. Aquests espais ens han de recordar que la pau, la llibertat i la democràcia són conquestes que hem de protegir cada dia. Salvant totes les distàncies amb el que us acabo d’explicar, m’agradaria tancar l’article referint-me a la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea feta pública aquesta setmana, que conclou que el dret europeu no s’oposa a la llei d’amnistia, i que torna a posar damunt la taula la convivència i el retrobament. Una democràcia madura com la nostra ha de ser capaç de reduir tensions, reparar les fractures i obrir camins de reconciliació i de prosperitat compartida. No es tracta d’oblidar ni de renunciar a les pròpies idees, sinó d’entendre que els desacords polítics s’han de resoldre dins de la llei, amb diàleg i amb voluntat d’entesa. Fer memòria també és aprendre aquesta lliçó.