El rey, golpe a golpe

Els lapsus linguae, és a dir, la substitució d’un nom o d’un verb per un altre, acostumen a donar-se perquè el que diem per error ja era molt proper a l’interès real del subjecte, just al llindar de la consciència. Per això diem “he sentit un pit..

ai, volia dir un pes al pit”, i tothom sap perfectament què estàvem pensant. Doncs bé, una d’aquestes li va passar al piulador oficial de la casa reial –potser al rei mateix– dilluns passat.

El lapsus aparegué al seu Twitter. Deia així, en castellà of course: “Sa majestat el rei assistirà, juntament amb els representants dels màxims poders institucionals, a l’acte que commemorarà el 40 aniversari del cop d’estat del 23-F.” No cal conèixer gaire la “lengua del imperio”, aquella que mai no va ser imposada a ningú, per saber que commemorar té un sentit positiu.

La definició del Diccionario de la Real Academia Española no deixa dubte: “Conmemorar: 1. Tr.

Recordar solemnemente algo o a alguien, en especial con un acto o monumento. El monasterio del Escorial conmemora la victoria en San Quintín.

2. Tr.

Celebrar una fecha importante. Ahora se conmemora el centenario del cine.” En fi, què commemorava –en català amb dues m– la Casa Real? La victòria d’Espanya contra les autonomies? La victòria del franquisme sobre la incipient democràcia? Recordo al lector que el vertader cop d’estat va tenir lloc el dia 25, quan es van reunir amb Juan Carlos representants de tots els partits polítics espanyols menys els que no eren considerats com a tals, això és, els bascos i els catalans.

Un any després era aprovada la LOAPA, per estroncar l’estat autonòmic, i encara estan en això: España una, grande..., i sotmesa..

No cal dir que dimarts, la piulada comprometedora havia canviat, i el verb ja no era commemorar, sinó rememorar, molt més neutre. Ara, ni el canvi de verbs, ni la raspallada del Preparado al seu pare corrupte, ni la negativa del congrés espanyol (PSOE, PP, Cs i Vox) a rebutjar la inviolabilitat del rei actual i l’aforament de l’emèrit no poden tapar la pudor de femer que fa la monarquia espanyola i l’estat en el seu conjunt. Això va començar amb un cop, el 36, un altre el 1981, al següent se li trencà el maluc durant la cacera africana, aviat vindrà el darrer. Catacrac.