El dret d’escollir
Hi ha un dret que –en alguns països– permet prendre-li la vida a una persona; però no n’hi ha perquè li prenguem la mort. Fer-ho seria un acte de crueltat. De la mateixa manera, si hom tria viure, seria horrible que algú, o la societat mateixa, el matés. Però si algú tria morir, també és horrorós que la societat l’obligui a viure.
La mort arriba a tots, no li podem estalviar a ningú. Podem precipitar la d’alguna persona, i a les guerres ho fem massivament. Sembla que tothom, si més no en teoria, està d’acord que matar està malament perquè la vida és un valor, és a dir, tothom valora la vida i no la vol perdre. Per això, quan veiem algú altre en perill de morir, d’una forma espontània correm a ajudar-lo. Ho fem per empatia, és clar, però també perquè esperem que qualsevol altre ens assisteixi en una situació semblant. Ara bé, què hem de fer si un altre vol morir, o matar-se? Tenim dret a fer alguna cosa més que tractar de convèncer-lo que la vida val la pena i que és millor que no adopti una solució definitiva i irreversible a un problema eventual?
Tornem on hem començat: Tenim dret a prendre-li la mort a una persona? El tema és ben viu. A Noelia i a Francesc, que havien decidit morir de forma conscient, que havien demanat en temps i forma que se’ls apliqués la Llei d’Eutanàsia, que metges i juristes els havien validat al seu torn, no poden exercir el seu dret perquè uns familiars els ho impedeixen. En efecte, tant en un cas com en l’altre, la mort assistida que els havien d’aplicar fa dies s’ha ajornat indefinidament. A ambdós els esperen mesos de vertadera agonia fins que els tribunals resolguin, perquè tant el pare de Francesc com el de Noèlia han interposat recursos per tal d’impedir-ho.
Tothom entén perfectament que a un pare li dolgui la mort d’un fill, però no crec que tingui cap dret a impedir-ho per cap mitjà si el fill o la filla, amb plenitud de facultats, té una voluntat clara i reiterada de posar fi a la seva vida de patiment físic o psicològic. En el cas del pare de Noelia, l’assisteix l’associació-secta Advocats Cristians, amb la qual cosa el tema ja no és el dol d’un pare, sinó una croada ideològica i política en què la fe d’un col·lectiu tracta d’imposar-se sobre la vida d’un que no la comparteix.
