L’abric
Akaki Akákievich Bashmachkin, un funcionari insignificant de l’escala més baixa de l’administració civil russa, treballa en una oficina de copista. Amb prou feines guanya per viure i viu rellogat en un pis de mala mort. És el protagonista de L’abric, un conte de l’escriptor ucraïnès Nikolai Gògol. L’hivern a Sant Petersburg és enemic dels necessitats, perquè les gelades són terribles i els pobres no en tenen ni per llenya, quan van pel carrer se’ls veu passar ben arrecerats a les parets, tractant d’evitar tant la pluja com l’aire glacial. El pobre Akaki, de qui se’n riuen tots els altres funcionaris perquè sempre va vestit igual i fa cara de miserable, du sempre un abric vell, prim com tela d’aranya. No se’l treu ni a casa ni a la feina, i pel carrer ben poc servei li fa. Un dia, tip de passar fred, treu tots els seus estalvis i se’n fa fer un de bona qualitat. Ara, per fi, anirà calent. Llàstima que l’hi prenen el mateix dia que l’estrena i mor de fred i desolació. Jo, com ell, no em permeto comprar l’abric més barat perquè a mitja temporada me n’hauria de comprar un altre si no vull morir congelat.
El pobre ha de comprar a la menuda (a un euro la peça) i no a l’engròs (tres euros deu peces); el pobre, que ja té els mitjons foradats i tan desgastats que ja no es poden sargir ni apedaçar, se n’ha de comprar uns de nous, però com que té la cartera buida, ha de comprar uns mitjons barats que no valen res; uns altres al doble de preu li haurien durat tres cops més, i el mateix passa amb gairebé totes les altres coses. És així com les classes treballadores pateixen un robatori social continu: malgrat que els seus ingressos són els més baixos, es veuen obligats a comprar els articles més cars, això és, els més barats.
Al diari de dijous passat, SEGRE feia un reportatge sobre les 200 famílies lleidatanes a les quals els deutes porten als jutjats cada setmana. Es tracta bàsicament d’impagats, car la morositat s’estén com una taca d’oli entre els més necessitats. No diré que no hi hagi qui estira més la màniga que el braç, però la majoria són persones i famílies que entren en una espiral de deute. Com que no tenen amb què pagar, demanen microcrèdits, fàcils d’obtenir, però gravats amb interessos alts. Realment, és molt car ser pobre.
