SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Alguna pista sobre com hauria estat l’evolució de Xavier Gosé si no hagués mort tan jove la podem trobar en artistes de camins semblants. No resulta fàcil fer-ho, i tenim pocs exemples de referència, com podia haver estat Laura Albéniz, en la pintura, o Enric Granados, en la qüestió social. Una personalitat que pot il·luminar aquesta comparativa és Ismael Smith, artista a qui el MNAC dedica una excel·lent exposició, comissariada per Josep Casamartina.

Ismael Smith va exposar amb Laura Albéniz l’any 1907, a la sala Josep Ribas de Barcelona, i va tenir una gran amistat amb Granados, de qui va fer alguns retrats dibuixats i escultòrics. Va néixer a Barcelona deu anys més tard que Gosé, el 1886, però va seguir una carrera com a dibuixant i il·lustrador força semblant, amb publicacions a revistes modernistes i noucentistes de Barcelona i de París, i una certa proximitat, primer, amb la tradició de Théophile Alexandre Steinlen i, després, d’Audrey Breasley. Smith va excel·lir llavors com a dibuixant, tot i que la seva formació vocacional era la d’escultor d’unes obres majoritàriament de petit format i poques vegades de matèria definitiva.

Smith era una persona d’aparença i hàbit dandistes, sempre ben vestit i pentinat, i fins i tot usava maquillatge. Casamartina parla d’artistes dandis, entre els quals també inclou Marià Andreu. La seva sexualitat va crear també confusió i polèmica, traslladada a les seves il·lustracions, que també provocaven controvèrsies. Gosé també va tenir a París aquesta etapa de dandisme –i de confusió sexual–, tot i que els seus dibuixos expressaven aquella vida de demi-mondaine del París de la Belle Époque. Smith va anar més enllà de Gosé per la part expressionista i per la déco. Aquesta condició podria fer-nos pensar que si Gosé hagués viscut més anys, podria haver seguit també aquest camí cada vegada més déco, tal com corresponia a l’època.

Una altra comparativa és que Smith va fer el salt a Nova York just en el moment de la mort de Gosé. L’esclat de la guerra va fer tornar el nostre dibuixant a Catalunya, i també Smith, però aquest, com Granados, varen veure en el Nou Món un camí a seguir. Smith va morir als Estats Units l’any 1972, quan la seva obra va passar de la no indiferència a la indiferència i l’oblit totals.

L’exposició del MNAC, brillant en la recerca, ens apropa a aquest artista menystingut per la fortuna crítica. Descobreix l’abast de la seva escultura, la que es conserva i la que no, i repassa els seus períodes com a dibuixant i il·lustrador. El seu final tràgic, després de deu anys internat en un psiquiàtric, i la vida desenvolupada mitifiquen un personatge que permetrà, amb tota certesa, una reconsideració històrica d’abans i ara d’aquesta exposició.

Gosé no va arribar a ser tan dandi, ni tan ric, ni tan agosarat per deixar París per Nova York, però podem imaginar que no hauria passat la vida dibuixant les mateixes figuretes femenines després de la guerra del 14. Smith respon a totes les peculiaritats de mite artístic, vocacional, contra corrent, ric i estrafolari, i reclòs en la seva obra, sense públic, fins que les circumstàncies han anat jugant al seu favor fins al moment present. En aquesta ocasió, el Museu Nacional d’Art de Catalunya acompleix una tasca per a la qual ha estat creat.

tracking