A Ramon Boixadós

La notícia del traspàs de Ramon Boixadós ha cridat l’atenció dels mitjans i s’han fet ressò de la seva llarga i exitosa trajectòria. M’aturo en la seva etapa daliniana, la darrera, on va reeixir per haver implantat un model empresarial en una institució cultural. Boixadós va substituir el mateix Dalí com a president de la Fundació Gala-Salvador Dalí de Figueres, en un moment delicat per a la institució, amb dues càrregues complexes en aquells moments, d’una banda l’herència que havia recaigut universalment a l’Estat, i de l’altra l’entorn poderós que encara envoltava els negocis dalinians per la confusió en l’exercici dels drets intel·lectuals a nivell internacional.

Boixadós va implantar una política activa d’enfortiment del patronat amb persones vinculades a les decisions dels poders i va negociar amb l’Estat la cessió del que per testament li corresponia: la gestió dels drets, la negociació sobre les obres, dividides entre la Fundació i el Reina Sofia, i la cessió de Púbol i Portlligat. La gestió dels drets implicava una tasca ingent de persecució dels contractes desenvolupats per Descharnes, principalment, i la voluntat d’esdevenir la Fundació l’única interlocutòria internacional sobre tot el referent a Dalí. Boixadós ho va aconseguir, a força de bona gestió i plets amb advocats. Les grans sales de subhastes van atorgar a la Fundació aquest paper, i a poc a poc, es va anar simplificant l’exercici dels drets.

Pel que fa a les obres, Boixadós no només va aconseguir un bon pacte amb l’Estat, sinó que va impulsar la compra d’obres dalinianes, que varen obligar a ampliar el Museu, incorporant la Torre Galatea, i la Sala de les Joies. Pintures, dibuixos i documents, comprats a subhastes i a particulars incrementaven el fons de la pròpia Fundació. La gestió de Portlligat i Púbol va ser també un gran encert, amb un triangle dalinià que permetia un circuit, ben gestionat. Així com Portlligat tenia un contingut clar, a Púbol va saber crear un referent d’interès, amb mostres temporals, i obertura en temporada plena. Amb aquest actiu, Boixadós va voler que la Fundació Gala-Salvador Dalí fos el motor econòmic de Figueres. La seva capacitat de gestió va permetre una bona difusió i visites especials, com el Museu de Nit. La forta competència amb el Museu Picasso de Barcelona i el Museu del Barça, que eren els museus més visitats de Catalunya, va esperonar-lo a incrementar els indicadors de visitants. Finalment va aconseguir tot això, sense cap diner públic, només amb els ingressos de les entrades i la gestió dels drets i els lloguers per les mostres dalinianes que es multiplicaven pel món, amb cessions d’obres que provenien de Figueres.

Des del punt de vista dels continguts, Boixadós va saber cedir als especialistes, principalment a l’Antoni Pitxot, que va marxar abans que ell, i que li feia de complement entre el diàleg de gestió i continguts.

Boixadós va saber fer-se amb un bon equip que l’acompanyava en aquesta tasca. Jurídicament amb Miquel Roca i el seu equip, i a nivell de gestió amb les tres persones que hem vist explicar, amb ell absent, tot l’enrenou de l’exhumació: Juan Manuel Sevillano, Lluís Peñuelas i Montse Aguer.

Normalment els presidents dels Museus o Fundacions espanyoles i catalanes tenen un perfil més institucional o polític. Ramon Boixadós ens deixa un exemple a seguir, que valorem per l’exel·lència.