Feina ben feta

Portem, Juan, uns dies de comiats a terminis després de trenta-vuit anys de compartir braç a braç cada problema, cada disgust, cada alegria i, amb les emocions remogudes, em passen pel cap aquelles reunions nocturnes al teu pis després de sopar amb la persiana abaixada al Peret en què preteníem arreglar el món i sobretot els problemes del nounat SEGRE .

A més a més d’esgotar la paciència de la teua dona, María José, i les teues reserves de grappa i orujo, aquelles nits somiàvem amb el futur i, malgrat que no hi havia ni capital, ni empresa, més enllà de la il· lusió de quatre periodistes que no tenien experiència, vam dibuixar un diari independent, gestionat pels mateixos treballadors, progressista en l’aspecte social, que defensés la identitat catalana i els interessos de Lleida i en el qual pogués sentir-se representada i còmoda tota la societat lleidatana. Trenta-vuit anys i gairebé 14.000 edicions després, podem dir amb legítim orgull que el real s’assembla molt al somiat.

Certament, l’arrancada va ser a batzegades i amb canvis de timoner i episodis tan grotescos com aquella junta general d’accionistes en la qual el conseller delegat va votar contra els comptes que ell mateix presentava. Però aviat, en el 86, s’hi va afegir el Robert, que va aportar el que faltava al projecte: visió empresarial, solidesa financera, ambició comercial i, sobretot, gestió eficaç, i nosaltres vam poder oblidar-nos de si hi havia paper per a l’edició de l’endemà i centrar-nos en el que realment ens agrada, el periodisme. I vam treballar molt, també vam tenir la sort que es necessita en tot, però el projecte va quallar i es va consolidar, malgrat els malastrucs que es van cansar de pronosticar el tancament. I des del primer moment vam tenir clar que feia falta una redacció potent, professional, rigorosa, que busqués i contrastés notícies i no es conformés amb el comunicat o la versió oficial, i podem estar orgullosos que qui ha volgut ha après a SEGRE , que han passat molts grans periodistes per la nostra redacció, però, com has dit en altres ocasions, els bons són els que es queden.

Tenim l’avantatge que la llavor està llançada i, encara que n’anirem passant molts, l’essència i l’esperit es mantindran com reflecteixen les fotos que tinc al despatx amb els successius presidents de la Generalitat acompanyant-nos a tu, al Robert i a mi. Amb la de Torra no ens va donar temps, però ens la vam fer al Palau de la Generalitat en l’entrega del Premi Nacional de Comunicació.

Perquè han anat passant presidents, i alcaldes i consellers i càrrecs de tot tipus, però els que segueixen a la foto són els representants del diari. I a més d’un diari, també hem fet empresa, apostant per projectes a Andorra o a Tarragona, impulsant el repte audiovisual, creient en les noves tecnologies per a l’edició en català o per al diari digital, i aquí em trec el barret per la teua capacitat d’adaptació, el que ara anomenen reinventar-se, perquè has estat capaç de submergir- te al món de la televisió o el de les pàgines web i convertir- te en un expert en qüestió de dies presentant projectes o models que s’han demostrat exitosos. Ara, també apostes per la reinvenció i estic segur que la literatura tampoc se’t resistirà i que seràs feliç fent realitat el vell mite del qual tant hem parlat, del periodista que es refugia en una cabana, o al Pirineu, per dedicar-se a la literatura. Tu ja ho has aconseguit i ja t’envejo perquè a mi em toca esperar.

Et trobarem a faltar perquè sempre hem valorat el teu consell, la teua opinió ponderada i fins i tot en les discrepàncies. Qui no les té, en trenta-vuit anys?

Hem mantingut l’estima mútua i hem coincidit en les qüestions essencials. Pots estar orgullós perquè te’n vas amb la missió complerta, amb el somni d’aquell diari fet realitat, amb la satisfacció de la feina ben feta i sobretot amb la consciència tranquil·la. Que et vagi molt bé i aquí ens seguiràs tenint, a SEGRE , continuant la teua feina.