“Ecos del que va passar abans”

Avui toca acomiadar una de les comèdies dramàtiques més originals, abstractes i emotives que ha donat l’streaming en els últims anys. Reservation Dogs va arribar a la petita pantalla l’agost del 2021 de la mà d’FX, presentant la història de quatre adolescents natius americans nascuts en una reserva situada a l’est d’Oklahoma: Bear (D’Pharaoh Woon-A-Tai), Elora Danan (Devery Jacobs), Willie Jack (Paulina Alexis) i Cheese (Lane Factor). Creada per Sterlin Harjo (Barking Water, Osiyo: Voices of the Cherokee People) i Taika Waititi (Jojo Rabbit, Lo que hacemos en las sombras), la trama va arrancar amb el suïcidi del seu amic Daniel (Dalton Cramer) i la manera amb què el quartet prova de superar el seu dolor –mitjançant petits furts i el pla d’escapar-se de les seues cases–. Després del seu pas per Califòrnia i després d’endinsar-se en ple oceà per complir el somni de Daniel durant la segona entrega, la temporada final suposa la tornada al punt d’origen –de la mà de la tia d’Elora, Teenie (Tamara Podemski)–, l’inici de la maduresa i la separació de camins per a cadascun dels protagonistes. També tornen personatges tan necessaris per a la conducció de la trama com Maximus (Graham Greene) –tan brillant com guillat, que continua dedicant el seu temps a conrear albergínies davant de, segons ell, una més que hipotètica invasió extraterrestre– i William Knifeman (Dallas Goldtooth), el guia espiritual de Bear. “Som només ecos del que va succeir abans”, li diu Maximus a Bear just al principi d’aquesta tercera part mentre es troben contemplant el firmament, a tall de declaració d’intencions per part de Harjo i Waititi respecte a tot el que anirà succeint durant la cinta. Però resulta difícil avançar-se a cap esdeveniment en un xou en el qual la imprevisibilitat ha estat –i continua sent– el segell de qualitat d’un guió atapeït de canvis i girs.

Afegit a això, el constant contrast entre les sobtades transicions d’escenaris –el lluminós món dels esperits, llar d’éssers mitològics com La Dama Venado i la seua esquinçadora història, davant la podridura del pla real–, són la cirereta d’un pastís que alguns preferiríem no haver de digerir com a comiat. En definitiva, l’agredolç punt final a un metafòric –i de vegades surrealista– viatge juvenil d’autodescobriment, que desemboca en una nova etapa tan incerta com esperançadora.