La vida mínima

Fa dies, en una parada dels Encants venien la biblioteca d’un conegut escriptor, ja difunt. I fa més temps, un artista deia que el seu gran desig era viure davant del mar, però que els records que havia acumulat tota la seva vida li ho impedien, perquè no els podia encabir en un apartament. La conclusió inevitable és que la possessió dels objectes és una maledicció que fa que, en realitat, siguin ells que ens posseeixen. 

L’antídot d’aquest verí és convertir en art la recerca de l’essència, desfer-se del que no és substancial. Cal despendre’s de tot allò que no ens fa ni millors ni més feliços, però que, així i tot, ens sembla que necessitarem algun dia. És clar que aquesta ocasió no sol arribar i, amb el per si de cas algun dia ho he de menester, acumulem la pols dels trastos inútils que no ens aporten res més que despesa en temps, energia i diners. I no es tracta només de reparar el dany llençant els errors comesos en forma de compres desencertades, sinó que, aquí sí, cal posar la bena abans de la ferida. De fet, la majoria intercanviem el nostre kronos i la nostra força, béns escassos i finits, per un sou encara més efímer, i una part d’aquest el permutem per càrregues prescindibles que ens fan desgraciats. Si ens aturéssim a pensar quin és el cost de cadascun dels objectes que deixem entrar a casa, ens sorprendríem desagradablement. Tanmateix, per evitar tots aquests desencisos existeixen diversos remeis. Un és demanar-nos si l’adquisició ens facilita la vida. El segon filtre que passarem serà el de la bellesa, perquè si només ens abastíssim d’estrictes utilitats, on quedaria l’art? Finalment, tindrem en compte un aspecte molt més pràctic: hi cap? Podem comprar un sofà útil i bellíssim, però també ha de caber a la sala, tret que vulguem que es converteixi en una andròmina que no gosem fer desaparèixer només pel que ens va costar. 

No és casual que sovint relacionem la felicitat amb les vacances i els viatges, i potser algun cop ens hem sorprès amb les poques coses que necessitem per viure experiències plenes. Per això, si decidim fer camí lleugers d’equipatge, podrem gaudir més de la travessia i estalviar-nos, quan arribem al destí inevitable, que les restes del nostre naufragi acabin en una deixalleria o, pitjor encara, en una parada dels encants.