Autoestima i orgull

Fa més d’un segle, Joan Maragall ja escrivia al poema Diada de Sant Jordi que “la diada de Sant Jordi és diada assenyalada”, o sigui que no va caldre esperar cap dictador militar perquè fos el dia del llibre i la rosa, ni cal ningú ara que la vulgui adulterar, versionar o confondre amb idees lluminoses.

De fet, qui per a mi ha resumit millor l’esperit de la jornada és l’eximi Josep Maria de Sagarra en el seu poema Sant Jordi Gloriós:

“Sant Jordi té una rosa mig desclosa,/ pintada de vermell i de neguit;/ Catalunya és el nom d’aquesta rosa,/ i Sant Jordi la porta sobre el pit./ La rosa li ha contat gràcies i penes/ i ell se l’estima fins qui sap a on,/ i amb ella té més sang a dins les venes/ per plantar cara a tots els dracs del món.”

A què ens crida aquesta festa assenyalada i aquest poema en què Catalunya és el nom de la rosa, i que té força per plantar cara a tots els dracs del món? Ens crida a l’autoestima, que els catalans ens estimem més a nosaltres mateixos, fins a ser capaços de plantar cara a tots els dracs del món, començant pels més propers, que es presenten sovint i sota formes diverses i variades.

I què és l’autoestima? Segons el psicoterapeuta canadenc Nathaniel Branden, és “la disposició a considerar-se competent per fer front als desafiaments més bàsics de la vida i sentir-se mereixedor de la felicitat”. Una magnífica definició, que el filòsof i professor Josep Maria Ruiz Simón aterra encara de forma més planera i alhora concreta: “L’autoestima és una qualitat que es té o no es té i respecte a la qual només es pot pecar per defecte. I el fet de tenir-la no només és una virtut sinó també la porta d’entrada al cercle virtuós, en la mesura que aquesta disposició seria una condició necessària per a l’assoliment de l’èxit”. Per tant, les preguntes a formular-se són: ¿tenim aquesta qualitat?, ¿tenim disposició a tenir-la?, ¿volem assolir l’èxit, individual i col·lectiu? Si la resposta a aquestes preguntes és positiva, obtindrem la força per plantar cara a tots els dracs del món.

D’altra banda, l’autoestima és condició necessària, però no suficient. Per a assolir la força necessària enfront de la totalitat de l’embat també ens cal orgull.

Els catalans tenim una mala relació amb la paraula orgull, i li tenim perquè només ens fixem en la primera accepció que en dona el diccionari: excés d’estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior als altres. Evidentment, si ens quedem amb aquesta definició, l’orgull cau malament en general.

Però si anem a la segona accepció del Diccionari General de la Llengua Catalana veurem que orgull és “el sentiment legítim d’estima de si mateix, d’exaltació de l’ànim per quelcom que hom ha fet o ha aconseguit”. I és en aquest sentit que considero que els catalans tenim dret a exercir aquest sentiment d’orgull, basat en la nostra dignitat i en les obres que col·lectivament hem fet. No he estat mai partidari de l’autoflagel·lació ni de cobrir-me de cendra ni d’abaixar el cap. Som un poble al qual ens han acostumat, pel bastó i potser ajudat per una feblesa de caràcter, a fer-nos creure que som passat i que no juguem ni jugarem a la divisió dels grans. Doncs no, recuperem l’orgull, perquè som un gran poble, sobirà i cohesionat en el passat i que ha d’aspirar a tornar a ser-ho en el futur, en la mesura que aquestes condicions es poden donar en el nostre món.

Per a recuperar aquest orgull ens cal ambició, en el sentit de pensar en gran, de fixar-nos metes que responguin als ideals que cadascú tingui, de recuperar moral de victòria, de remuntada. Sense mirada llarga, tot és pla i avorrit. Ens cal voler jugar un paper en el conjunt dels pobles, ens cal fixar-nos objectius exigents, sabent que voldran temps i esforç, i que res no ens serà donat de franc per molta raó que creguem tenir. A vegades els tempos no quadren, i per això ens calen resolució i constància, unes virtuts que a vegades semblen mancar-nos cruelment.

I ho hem de fer amb el cap clar i l’esperit serè. Sabent que cal ser modern, però que ens llastra el fet de voler ser modernets, i que a la base de l’autoestima i de l’orgull hi ha d’haver la continuïtat. Continuïtat entesa tal com la definia el professor Ferrater Mora, “una manera de respectar el passat com a tal passat i de voler que perduri. No obstant això, aquesta perduració del passat en el futur no ha d’ésser entesa mai com un obstacle. La tradició només és un obstacle quan no hi ha continuïtat, quan s’anquilosa en el present i es nega a prosseguir i a modificar-se”. És allò que en Jaume Vicens Vives en deia “la voluntat de ser”.

Doncs això, autoestima, orgull i continuïtat, i visca Sant Jordi!