Morir a la plaça

He dit alguna vegada que soc xafarder per naturalesa, que tinc curiositat i m’agrada saber i veure coses noves. Segurament per això hi ha un parell d’activitats que em distrauen molt. Buscar paraules al diccionari, i resseguir notícies antigues en diaris i publicacions de tota mena.

Els diccionaris sempre han estat per a mi una gran distracció, i també un motiu per a perdre temps innecessàriament, atès que buscant una paraula salto fàcilment a una altra que hi pugui haver en la seva definició, o bé em quedo llegint-ne altres que he anat veient tot passant fulls buscant la que és motiu de consulta.

Això sempre ha estat habitual mentre m’he servit de l’ajuda del diccionari imprès sobre paper, més o menys fi i delicat, el conegut com a paper bíblia, però sembla que no és tan habitual fent la consulta per internet, malgrat que, més d’una vegada, la definició d’una paraula m’hagi portat a la recerca d’una altra de semblant, o amb definició antagònica.

Per altra banda, darrerament he consultat butlletins oficials de temps passats, quan encara es presentava sota el rètol de “Gaceta de Madrid”, omplint les seves pàgines tant amb normes legislatives i disposicions oficials, com amb notícies d’arreu, cosa molt habitual, atès que com a “gaceta”, el seu objecte primordial era la publicació de notícies. Amb els anys, i a mesura que guanyaven pes les publicacions oficials, anaven perdent espai les notícies, fins a perdre la naturalesa de gaseta per a esdevenir butlletí o diari oficial, que, entre nosaltres, és conegut amb els acrònims de BOE (per a l’Estat), de DOUE (en l’àmbit de la UE), i de DOGC (pel que fa a Catalunya).

Doncs tot mirant, saltant d’una publicació a una altra, em trobo un edicte d’un Jutjat de València a la “Gaceta” de 31 d’agost del 1876, citant els pares de Manuel Salvador, “pordiosero, de 55 años, que falleció repentinamente el día 2 de julio último en la plaza de San Nicolás”.

Malgrat que un està acostumat a llegir resolucions judicials, atestat i diligències de tota mena, aquest antic edicte ha estat una mica colpidor. No sabria dir si per la seva redacció, freda, allunyada de qualsevol sentiment o valoració, o bé per la representació imaginària de vivència del trànsit d’una persona en una plaça pública, segurament en la més absoluta solitud i al marge de la gent.

L’edicte és del darrer terç del segle XIX, i sembla que avui no haurien de passar aquestes coses en la nostra societat, però malgrat el temps i els avenços que hi ha hagut, cada dia veiem captaires, gent sense sostre que dormen a les entrades de garatges, o sota caixers automàtics, en sales d’aeroports i a les raconades d’algunes places.

Passa el temps, però algunes coses no canvien. Malauradament, encara hi ha persones que viuen i moren al carrer.