El 100% no vol la mort del comerç local

Diu l’alcalde de Lleida que un 70% dels lleidatans volen el complex d’oci i comerç de Torre Salses. Ho afirma amb tanta convicció que qualsevol s’ho creuria. Però, estranyament, ningú no ha vist mai aquesta enquesta. Ni publicada, ni compartida, ni debatuda. És una d’aquestes dades que floten en l’aire, com una veritat revelada que no cal comprovar.

En canvi, hi ha una dada que sí que podem donar amb total certesa i afirmar amb tota la tranquil·litat del món: el 100% dels lleidatans no volen la mort del comerç local de la seva ciutat. Això no cal ni preguntar-ho. Ningú no vol una ciutat plena de persianes abaixades, carrers buits, o botigues històriques convertides en magatzems fantasma. El comerç de proximitat és més que economia: és vida, és xarxa, és comunitat, és barri, és identitat.

En paral·lel, Torre Salses –ja abans de néixer– s’ha convertit en el símbol d’un model de ciutat que deixa fora els petits. Una operació urbanística nascuda fa més d’una dècada, que ha anat mutant, però no ha deixat mai de tenir una característica essencial: amagar darrere d’un eslògan de “grans superfícies, grans inversions, grans beneficis...” el traspàs de la gran majoria de petits i mitjans comerços –com ja podem veure a l’Eix– al “gran” centre comercial.

S’ha volgut fer veure que aquest complex serà la solució a tots els mals: evitar que els diners marxin a d’altres llocs, atreure marques, crear ocupació. Però el que no es diu és què suposa això per al centre de la ciutat. Quin impacte tindrà sobre l’Eix Comercial i per la Zona Alta i per al comerç dels barris? Quina mena de comerç quedarà a la Rambla si concentrem l’oferta fora del nucli urbà. Quin efecte tindrà sobre la mobilitat, l’oferta cultural o l’urbanisme de la ciutat.

Davant d’això, el comerç local rep consells. Que si ha de ser més competitiu. Que si s’ha de reinventar. Que si cal oferir experiències. Que si s’ha de posar les piles. Com si fins ara hagués estat mirant com creix l’herba. Quan, en realitat, fa anys que s’adapta, sovint sol, sovint amb recursos mínims, sovint amb la sensació d’estar al final de la fila de les prioritats públiques.

I mentre es repeteix que cal “espavilar-se”, el cert és que el comerç local ja fa anys que evoluciona. Que s’adapta. Que innova. Però sempre amb menys recursos, amb menys suport i amb una competència cada cop més desigual i més deslleial. Quan el que hauria de fer l’Ajuntament és equilibrar la partida, s’està preparant per girar el tauler.

No és veritat que tot Lleida vulgui Torre Salses. El que vol la gent, en general, és qualitat de vida, serveis a prop, carrers vius, oportunitats laborals dignes i una ciutat que no es buidi. I això no s’aconsegueix multiplicant els quilòmetres per comprar una samarreta o amb una rotonda més.

La pregunta que no es fa mai és per què mai s’ha valorat de manera seriosa una alternativa com el Pla de l’Estació. Per què s’ha descartat un projecte integrat dins el teixit urbà. Per què el Centre Històric o l’estació d’autobusos no poden ser l’espai d’oportunitat. Per què mai no es compara, i només s’accepta una opció: la dels que tenen més pressa, més metres quadrats i més capital.

ERC fa anys que defensa una alternativa: una ciutat cohesionada, amb un comerç de proximitat fort, on els centres comercials que han de funcionar com a “tractores o motors” estiguin integrats en el teixit urbà. Perquè el comerç de proximitat no és una nostàlgia ni una molèstia. És futur. I si de debò volem que sobrevisqui, cal fer més que retòrica. Cal protegir-lo, promocionar-lo i posar-lo al centre.

Per això diem, sense necessitat de cap enquesta: el 100% dels lleidatans no volen la mort del comerç local. El que volen és una ciutat que no oblidi d’on ve, que sàpiga on va, i que no deixi ningú enrere.

No cal una enquesta per saber que el comerç local no vol morir i que es posa les piles cada dia. Cal voluntat política perquè pugui viure.