Diàdocs S.L. (1)

Com vam dir en una columna anterior, les lectures sobre temes aliens a la mateixa dedicació poden ser una forma d’impulsar la creativitat i l’aprenentatge personal.

En el meu cas, a causa que havia llegit sobre les conquestes d’Alexandre el Gran (323 aC) però no tant sobre els seus successors (els diàdocs), m’he adonat que, encara que les seues lluites i aliances van ser incessants i de vegades caòtiques, també poden mostrar-nos la importància del lideratge personal i del lideratge en les organitzacions, així com conceptes importants d’evolució empresarial.

Al seu llit de mort Alexandre el Gran no va designar un successor, només va dir que deixava el seu imperi “al més indicat”. Aquesta falta de definició, juntament amb la inexistència d’un líder amb carisma, va obrir la porta a rebel·lions i guerres entre els seus comandants, que es van repartir els territoris conquerits. Sabem que les organitzacions han de tenir un pla de successió o de transició establert, i això és encara més important si el lideratge l’ha exercit una personalitat devastadora, que al desaparèixer deixa un buit que serà molt complicat ocupar. Un lideratge definit pot aportar l’estabilitat que una empresa necessita, i evitar lluites internes i fragmentació d’actius.

Al no existir una successió clara, o almenys una successió que concités l’acord dels diàdocs, entre aquests es van donar aliances canviants, en les quals l’aliat d’avui era l’enemic l’endemà. En les organitzacions les aliances amb un objectiu immediat no solen donar tan bon resultat com les aliances estratègiques a llarg termini, amb objectius compartits sota una confiança duradora.

Podem dir que la gestió dels ingents actius del que havia estat l’imperi persa no estava centralitzada, resultat de faltar-li una visió comuna: alguns diàdocs volien que els territoris que havia conquerit Alexandre el Gran tinguessin un comandament únic, mentre d’altres volien la seua divisió en regnes independents sota comandament separat. L’absència de visió comuna va portar una competència destructiva, en la qual tots els implicats van dilapidar enormes recursos personals i materials amb resultats temporals i incerts, i només uns quants van arribar a consolidar la seua posició. Els diàdocs tenien objectius diferents o contradictoris, la qual cosa va portar a rumbs enfrontats.

Pèrdua de rumb

En una organització els objectius no compartits o no compatibles porten a perdre el rumb, a una assignació de recursos incorrecta i a la confusió de la plantilla. De forma semblant a la competència empresarial en un entorn competitiu i molt fragmentat, després de les guerres del 322 al 301 aC tres diàdocs van dominar els territoris en disputa i van aconseguir deixar un llegat: Ptolemeu Soter (el Salvador), Seleuc Nicàtor (el Vencedor) i Antígon Monoftalm (el Borni).

A la pròxima columna revisarem l’esdevenir dels seus rols i accions, que il·lustren estils de lideratge i de desenvolupament empresarial des d’una òptica diferent.