Florentino Pérez té tres problemes: Johan Cruyff, Lionel Messi i Lamine Yamal

Florentino Pérez, és a dir: el 90 i molt per cent de la premsa esportiva espanyola i un tant per cent elevadíssim de la catalana; és a dir: el cor dels poders fàctics de l’estat espanyol que llueixen amb desfachatez (i fachatez) la seua supèrbia a la llotja d’aquesta llauna de sardines declarada no apta per a concerts que és el nou Santiago Bernabéu, tenen tres problemes: Johan Cruyff, Lionel Messi i Lamine Yamal.

 Pérez representa el poder econòmic que fa el que vol amb una cúpula judicial que encara no ha fet la transició 50 anys després de la mort d’un Franco amb qui els pares i els avis dels actuals ocupants de la llotja de la llauna de sardines anomenada Bernabéu es trobaven molt a gust. 

Aquests pares i aquests avis es van enfrontar a un enemic imprevist amb l’arribada al Barça d’un senyor anomenat Cruyff, l’home més important de la història del futbol, que el va revolucionar com a jugador i com a entrenador com ningú no ho ha fet. “Quan Cruyff va arribar al Barça va ser com si Paul McCartney s’hagués convertit en futbolista. De sobte, tot es va modernitzar i es va alliberar en aquest equip deprimit”, em va explicar un dia el poeta Pere Rovira. “Tots ens vam sentir més lliures; ni el franquisme podia dominar-lo”. 

Una cosa semblant va passar amb Leo Messi, el millor jugador de la història, però per raons diferents. Messi comparteix un autisme lleu completament funcional amb persones que han fet avançar la humanitat com Wolfgang Amadeus Mozart, Stanley Kubrick o Anthonny Hopkins. 

A un talent descomunal unia una perseverança només a l’abast d’algú neurodivergent i una intel·ligència sobre el camp sobrenatural. Florentino Pérez i el 90 i molt per cent etcètera van embogir. El Madrid va fitxar Ronaldo, Özil, Carvalho, Di María i un demagog groller i macarra com Mourinho per intentar la impossible tasca d’aturar el geni. 

Va venir després una profunda depressió al Barça per una horrenda presidència de Bartomeu que va arruïnar el club econòmicament i moralment amb la vergonyant complicitat de bona part de la premsa catalana. 

L’espanyola també, però sobretot la catalana. I llavors va aparèixer el tercer problema per a Florentino Perez i el 90 i molt per cent etcètera: un xavalet llavors d’uns quinze anys que ja és el millor del món a l’estrafalària edat de 18 anys. Pérez ni es va immutar amb la Lliga que va guanyar Xavi fa 3 anys. Aquell Barça jugava malament, era un equip trist que guanyava gairebé sempre per 1-0, no feia mal. 

Amb la Lliga de l’any passat, en canvi, Pérez sembla haver demenciat. Coaccions setmanals als àrbitres, ridícul intent de plantada a la final de Copa, esperpèntica queixa a la FIFA per una expulsió... No és per a menys. El Barça de Flick i Lamine és rock and roll. Torna a ser-ho, com ho era el de Cruyff. 

Desafia els algoritmes del futbol modern, ridiculitza jugadors físics que confonen el futbol amb l’atletisme i enlluerna amb una criatura que juga amb el temps com li dona la gana, s’atura en sec enmig d’una carrera i converteix aquesta aturada en el millor exercici de velocitat perquè deixa asseguts tres rivals, fa diagonals a la frontal en les quals regateja 4 rivals i col·loca la pilota on saben que la col·locarà tant el porter com els defenses i tot i així fa gol, exactament igual que Messi, o fa una assistència de 40 metres amb l’exterior que sembla sortida del planeta Mart, exactament igual que Cruyff. A Cruyff, “ni el franquisme podia dominar-lo”; a Lamine, ni Florentino. 

Postdata: Lamine és el millor jugador del món, però el millor jugador del món és Pedri. Jo ja m’entenc.