Una societat empobrida

De racistes i persones amb odi a les persones que pateixen la pobresa, sempre n’hi haurà. Com també ja està escrit de fa molts anys allò que “de pobres sempre en tindreu”. La qüestió és com podem posar fre a la puixança d’una cosa i de l’altra. Perquè allò que està en joc, en aquests moments, és allò que som com a societat. La persona que en diem “pobre” ens molesta. Ens molesta visualment, alguns són problemàtics i d’altres fins i tot violents. Hi ha altres persones que pateixen la pobresa de forma molt invisibilitzada i són veïnes i veïns del nostre barri que fan mans i mànigues per poder dur una vida el màxim de normalitzada. Dir pobre a algú ja és el primer pas per marginar-lo. Ens trobem fins i tot que de forma institucional hem de posar en públic rètols com “programa de ayuda europea a las personas más desfavorecidas”, matxacant encara més la persona que ve a buscar un servei o un ajut, com si no sabessin ja quina és la seva situació personal. Gestionar la pobresa avui és una activitat tensionada. Són cada vegada més els discursos simplistes, sensacionalistes i d’odi que deshumanitzen la persona que pateix la pobresa. I la societat, en lloc d’enfortir-se construint accions comunitàries i polítiques valentes que mirin d’acompanyar i revertir socialment la pobresa, es deixa portar per aquest ambient. Per aquest motiu és important reivindicar i posar a l’agenda jornades que parlin del sensellarisme o de les persones que pateixen la pobresa. Perquè el que busquen aquestes jornades no és tant la solució màgica sinó pensar què fem com a societat per continuar vetllant per la cultura dels Drets Humans i per tornar-nos a enamorar dels valors que ens donen la millor versió de nosaltres mateixos: l’hospitalitat, la solidaritat i la convivència, entre molts d’altres. Per començar a combatre la pobresa i les seves causes i sobretot, per començar a revertir la nostra deriva cap a una societat sense escrúpols i valors, és urgent canviar la nostra mirada, els nostres hàbits de consum d’informació i el nostre compromís polític. Ja siguem un simple vianant o un professional de l’acció social, el primer que hem de fer és mirar l’altre com una persona, com a subjecte de somnis i esperances i no com un objecte de necessitats. Ens cal també exercir l’esperit crític i despertar de l’atontament en què vivim instal·lats rebent agradablement els bombardejos de notícies tòxiques i de discurs simplistes d’ultradreta. I finalment, enfortir els nostres lligams comunitaris, de participació i de compromís polític. Perquè si renunciem a ser una comunitat crítica renunciem a ser persones. M’hauria agradat començar l’article dient que hem de denunciar a les respectives administracions que exerceixin les seves obligacions treballant per donar l’empadronament a tothom i que facilitin el dret a l’habitatge digne. Però malauradament és més urgent encara que ens recordem de ser, d’organitzar-nos com a societat civil i crear xarxes d’ajut i reivindicació de drets. La persona que en diem “pobre” no ens hauria de molestar, ens hauria d’ocupar a recuperar aquell valor tant religiós com humanista que en diem fraternitat.