Sobre la vida, la mort i la societat
Infermera experta en el dol. Presidenta de l’Associació Chisana i de la Federació Espanyola de Dol Gestacional, Perinatal i Neonatal
Que la vida d’avui en dia va a una velocitat vertiginosa és innegable. Que la cultura fast s’ha imposat a temes importants de la nostra convivència també ho és.
Ara bé, que aquesta immediatesa, rapidesa i superficialitat es traslladin també a la mort no ens està ajudant gens i més aviat està causant perjudicis i problemes.
M’explico: anys enrere, quan hom moria, succeïen una sèrie de coses al voltant d’aquesta mort que donaven temps i eines per iniciar un dol d’una forma molt més saludable però no sols per la persona que havia patit la mort d’un ésser estimat sinó per les persones del voltant que eren testimoniatges d’aquesta pèrdua i d’aquesta tristesa tan necessària i ajustada; les campanes sonaven, les persones dolents vestien de negre i els difunts es velaven per un temps, sovint a casa. No dic que tot això s’hagi de tornar a fer tal qual, no, no és això.
El que sí que considero és que una societat que viu d’esquena a la mort és d’alguna forma una societat que nega una part de la vida, ja que ens agradi o no, són dues cares d’una mateixa moneda.
Caldria que poguéssim recuperar espais, entorns, llocs, temps, inclús empreses que fossin més amables i pacients amb el tema per tal que poguéssim viure la mort d’una forma més humana, ja que l’ésser humà sovint necessita de temps per processar processos, que per alguna cosa es diuen així.
Caldria, doncs, que la mort la poguéssim viure de diferent manera, la poguéssim mirar i acollir com una part del nostre dia a dia, com una part fonamental de la nostra finita existència.
Caldria, doncs, també, que poguéssim ensenyar als infants i joves com ens apropem a aquest tema amb cura, respecte i empatia per tal que ells tinguin eines quan els toqui acomiadar-nos als altres i cal aprofitar tots els moments que tenim amb ells per fer-ho; des de la mort d’un hàmster fins a la visió, malauradament més freqüent del que m’agradaria, d’un animal atropellat a la carretera.
Per tant, caldria que la mort recuperés l’espai que li pertoca en les nostres vides per poder-la viure d’una altra forma molt més serena i que deixi, per fi, de ser un tema que incomodi i sigui tabú, perquè ens agradi o no, per morir només cal estar viu.
Fem entre totes i tots que viure sigui el sentit de la mort, ja que com deia Mark Twain: “La por a la mort prové de la por a la vida.” Visquem, doncs, la mort per viure bé la vida.
