Immigració i delinqüència

La vinculació simplista i infundada que determinats cercles fan entre immigració i delinqüència ens hauria d’impel·lir com a societat i com a persones. No és només un error majúscul, sinó també una autèntica fal·làcia; una projecció de les nostres febleses i pors, de la nostra ineficiència i incompetència.

A tall d’exemple, les dades dels delictes contra la llibertat sexual del Ministerio del Interior (2023) mostren que a l’Estat el 73% són comesos per persones de nacionalitat espanyola i el 27% per persones estrangeres.

Segons l’Instituto Nacional de Estadística (INE, 2024), la ràtio de delictes comesos a l’Estat per persones estrangeres és de 27,3 per cada 1.000 habitants, mentre que la de les persones espanyoles és d’11,5. És lògic concloure que la ràtio de les detencions és més elevada entre les persones estrangeres. Ara bé, si calculem aquesta ràtio per cadascuna de les nacionalitats, observem la tendència a igualar-se.

Sigui com sigui, quan parlem de delinqüència hem de parlar de la causa més important: la pobresa i la marginalitat, perquè les situacions de vulnerabilitat, de necessitat i de manca d’oportunitats afecten directament el comportament de les persones.

La taxa OROPE (proporció de persones que estan en risc de pobresa i d’exclusió social) de la població espanyola és de 17,6 per cada 1.000 habitants i la de les persones estrangeres és de 42,7 (INE, 2024). Així, l’impacte de la pobresa entre les persones estrangeres és 2,43 vegades més elevat.

Si calculem la relació entre la taxa delinqüencial i la taxa de pobresa, el resultat és una ràtio de 0,64 per a les persones estrangeres i de 0,65 per a les espanyoles, una prova inequívoca que la pobresa i marginalitat són els factors clau que determinen el fenomen delictiu de manera molt més significativa entre les persones estrangeres. A més, la delinqüència afecta més la franja d’entre els 20 i els 45 anys, la qual és molt més freqüent entre les persones estrangeres. Tot plegat, ens permet afirmar que, en termes conclusius, la prevalença delictiva és més alta entre les persones de nacionalitat espanyola.

Les dades de l’Instituto Nacional de Estadística (INE, 2025) mostren que el 44,3% de les persones estrangeres i el 44,8% de les espanyoles estan afiliades a la Seguretat Social.

A Catalunya, és el 46,7% i el 45,7% respectivament. La pregunta lògica que es planteja és: si els nivells d’ocupació són similars, com és possible que la taxa de pobresa de les persones estrangeres sigui més del doble. La resposta és prou òbvia: perquè la majoria de les feines precàries i pitjor remunerades les exerceixen persones estrangeres.

Si pretenem reduir de forma estructural i sostinguda la delinqüència, cal implementar polítiques eficients contra la marginalitat i contra la pobresa, aconseguir un repartiment just i equilibrat de la riquesa i del benestar, i garantir la igualtat d’oportunitats per a totes les persones, independentment del seu origen.