Fum, fum, fum

El Nadal ens ha deixat amb una nadala preocupant. Aquest any el fum, fum, fum s’ha fet irrespirable. Hem vist atònits com els representats “polítics” i mediàtics de gran part de la població legitimaven un genocidi a Gaza. Com s’exonerava un mentider impresentable a València. Veiem com expulsar en plena onada de fred i pluja i en ple Nadal persones sense recursos ni lloc on anar és ja una estratègia política fructífera de la qual es pot gallardejar.

A Lleida en tenim un, d’aprenent de piròman i polític, que diu que som Marsella, o Badalona potser?, i s’ofereix per apagar focs creant incendis per fer més fum, i fum tòxic. El nostre alcalde sap del que parlo, el seu grup feia el mateix a l’oposició. I ara mira. Ai, ai.

Mentrestant n’hi ha que gaudeixen de la “màgia de la boira”. Una boira que amaga el fum i també l’incendi. Que amaga la inoperància i la vergonya de l’impotent davant una realitat social que crema. I que es vol tapar amb el fum dels grans anuncis, provant de seduir i convèncer aquells que donen la democràcia per perduda i somien amb la mà dura dels cacics.

La por i el pessimisme arrosseguen moltes persones a abraçar propostes d’odi i autoritarisme. Mentre molts altres, potser la majoria, assistim perplexes a una paràlisi inoperant. Qui calla atorga i si piules reps. La creença fake ha guanyat i fins i tot algun nafrat fa la brometa que vingui el mafiós Trump a “salvar-nos”, com aquells que demanaven que Israel es quedés la Colau o la Greta. Renoi quins demòcrates liberals. Quanta ferum a dreta extrema i anti democràcia fa tot plegat. I els Reis ens porten carbó als demòcrates i petroli i enquestes favorables als bandits, i la claca aplaudint la “llibertat”. Clar que sí, llibertat per a uns i problemes per a la majoria d’uns altres.

Però el Nadal i sobretot els Reis representen l’esperança d’un canvi necessari. Potser aquest missatge és més adient que mai. Quan el que està en joc és la sobirania, la fràgil democràcia, els drets humans més bàsics i el propi sentit comú, l’estratègia partidista és poc útil.

Això ja no va d’ideologia o religió, de raça o nació i molt menys d’estratègia i tactisme. Això ara va de democràcia o autoritarisme criminal, de justícia o desigualtats creixents, va de sobirania o pleitesia als magnats. A nivell global o a casa nostra.

Per això, immersos en un present i futur incerts ens cal tenir fe i confiança. Fe entesa com una esperança que no defalleix davant qualsevol evidència. Una esperança compartida que ens cal construir enfront de la desesperança destructora de drets i utopies. Perquè no guanyen ells, estem perdent la resta, nosaltres. Un nosaltres que ens cal configurar de nou més enllà d’ideologies i banderes, més enllà de religions o cultures o tradicions.

Davant la realitat desesperançada que volen imposar-nos, molts encara som optimistes i utòpics. I també sabem que ens cal ser pragmàtics per construir maó a maó el que ara destrueixen. Amb valentia i capacitat d’entesa per esvair el fum i atendre amb urgència una realitat que es deteriora per a la majoria, mentre creixen els beneficis dels magnats als qui paguem per tot. Amb política feta des de la sinceritat, que renunciï a guanyar vots a base de crear por i odi, o de promeses buides que se saben irrealitzables. Combatent la desesperança i el pessimisme que la realitat, ara ferida i malalta, ens imposa.