L’oftalmòloga

Primer divendres de l’any. Quarts de quatre de la tarda. Sala d’espera d’urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova a rebentar. Tothom va amb la mascareta, però hi ha cua a la màquina expenedora, cosa que fa que molta gent se la tregui per menjar patates o beure un succedani de caputxino.

Servidora hi està sola i pensa que hi ha malalts que van massa acompanyats.

Fa unes tres hores, quan estava darrere del taulell de la llibreria, he començat a veure unes mosques negres i incessants a l’ull dret. Sospito que és un despreniment de vitri.

A infermeria em diuen que quina llàstima que hagi trigat tant a venir. Es veu que al matí sí que hi ha oftalmòlegs en actiu a la casa. Ara a la tarda, no. El metge que m’atendrà ja m’ho explicarà. Torno a la sala d’espera. Encara hi ha cua a la màquina expenedora.

Al cap de dues hores, el meu nom sona per la megafonia. Em reclamen a la consulta 1. M’espera un metge amable i amb màniga curta. Molt resolutiu. Em pregunta quatre coses i em repeteix que llàstima que no hagi vingut al matí. Ara ha de trucar a l’oftalmòloga i que ella valorarà si torna a l’hospital o em faran tornar a mi demà al matí. Agafa el mòbil i surt per una porta del darrere des d’on puc veure un trànsit boig d’uniformes verds i blancs. Finalment em diu que sí, que l’oftalmòloga vindrà.

No passa ni una hora i em tornen a cridar. Em porten per les entranyes de l’hospital fins a arribar a Oftalmologia. Tot està desert i fa olor de molt net.

Arriba l’oftalmòloga. Joveníssima i timidíssima. Em pregunta si he vingut sola perquè m’ha de dilatar les pupil·les i no hi veuré res a l’hora de marxar. Missatge ràpid als de casa. Quasi no tinc bateria.

Em fa un estudi exhaustiu. Ho fa amb tanta delicadesa que ni em molesta quan em col·loca una lent a dins de l’ull. Em confirma que sí, que tinc vitri fora de lloc. Jo li agraeixo que hagi decidit venir. Ella em respon que és patidora. I en aquell moment sento que els meus ulls, el que vindria a ser la meva vida, estan en mans d’aquesta oftalmòloga que no en sé ni el nom. Hauríem de posar-vos la catifa vermella als professionals que esteu a la sanitat pública. No conec les vostres reivindicacions, però a totes us dic que sí. Perquè sense vosaltres, sense un bon servei de salut pública que ens iguala a totes les persones, la resta de la societat som paper mullat.