El problema no és “l’alberg”

Com a membres de l’Àgora de Treball Social de Lleida, i des de l’ètica que guia la nostra professió, no podem restar en silenci davant del clima generat arran de l’anunci de la creació d’un recurs residencial per a persones sense llar al barri de Balàfia. El treball social té el deure de fer pedagogia pública quan els drets de les persones més vulnerables es veuen qüestionats o utilitzats com a moneda de canvi.

És comprensible que el veïnat expressi inquietuds davant de canvis al seu entorn, especialment quan aquests es perceben com a poc explicats. Tanmateix, el projecte s’ha presentat des del primer moment com un recurs de tipus Hub Social i s’ha comunicat per diversos canals. Confondre la percepció de manca d’informació amb una absència real d’informació contribueix a alimentar pors que acaben projectant-se sobre les persones més vulnerables.

Des d’un vessant comunitari, el que es proposa és un recurs residencial per a 25-30 persones que no s’ha concebut com un “alberg” ni com un “macroalberg”, sinó com una eina integrada al territori, orientada a garantir el dret a l’habitatge, reduir el sensellarisme i prevenir situacions d’exclusió al carrer. Aquests recursos, quan estan ben dimensionats i acompanyats per professionals, no generen els conflictes que sovint s’anuncien.

Existeix, a més, un precedent recent que convé recordar. Durant la pandèmia es va obrir a Balàfia un centre d’acollida temporal en un context d’emergència social. Contra alguns temors expressats aleshores, no es van registrar problemes rellevants de convivència. Aquella experiència va demostrar que la presència d’un recurs amb equips professionals no comporta necessàriament conflictes amb l’entorn.

A Lleida ja hem viscut situacions similars. Al barri de Pardinyes, el debat sobre la creació d’un alberg de temporers va derivar en una dicotomia estèril entre col·lectius. El resultat és prou conegut: no es va fer ni l’alberg ni la residència per a gent gran, i cap necessitat va quedar resolta. Renunciar als recursos no elimina els problemes, els cronifica.

Aquest rebuig sovint s’alimenta d’estereotips que no responen a la realitat actual del sensellarisme, que inclou dones soles, joves, persones amb feina sense accés a un lloguer assequible, famílies en allotjaments precaris o infrahabitatges. Quan el debat es construeix des de la por, el que es rebutja no és un equipament, sinó la pobresa mateixa.

Cal afegir-hi una reflexió sovint absent: el Centre Històric fa anys que assumeix una concentració molt elevada de recursos vinculats a l’exclusió social. Aquesta situació ha generat un malestar legítim. La solidaritat no pot ser selectiva ni territorial.

Escoltar el veïnat és imprescindible. Però legitimar l’aporofòbia –el rebuig a la pobresa– no ho és. Els drets humans no poden quedar sotmesos al codi postal ni a mobilitzacions en contra. La convivència es construeix amb informació, recursos adequats i presència institucional.

El que avui es debat no és només un equipament, sinó quin model de ciutat volem ser. Garantir drets requereix valentia i corresponsabilitat. La pobresa no pot continuar sent gestionada a cop de por ni d’interessos electorals.