El lideratge sense ètica no és lideratge

Vivim envoltats de líders. En la política, en l’empresa, en els mitjans, a les xarxes socials. Mai no hi ha hagut tantes persones influint en d’altres, prenent decisions que afecten milers o milions de vides. I, tanmateix, poques vegades ens aturem a reflexionar sobre una cosa essencial: què passa quan el lideratge s’exerceix sense ètica.

No parlo d’ètica com un concepte abstracte o moralitzant. Parlo d’una cosa molt més quotidiana i tangible. Parlo de decisions que prioritzen el benefici immediat davant les persones. De lideratges que normalitzen el silenci incòmode, la falta de coherència o l’evasió del conflicte. Parlo d’entorns en què s’obtenen resultats, sí, però a costa del desgast emocional, la desmotivació o la por.

Quan un líder perd l’ètica, no només perd credibilitat. Perd una cosa molt més profunda: la capacitat de generar confiança. I sense confiança, qualsevol lideratge és fràgil, per molt exitós que sembli a curt termini.

Un dels símptomes més habituals d’aquesta carència ètica és la falta de transparència. Equips on no es parla amb claredat, on la comunicació no és bidireccional i on els problemes es comenten als passadissos, però no als espais on s’haurien d’abordar. Molts líders eviten les converses difícils creient que així protegeixen l’harmonia. En realitat, el que fan és permetre que el problema s’enquisti i creixi.

L’absència de diàleg honest té conseqüències molt concretes: deteriorament del clima, pèrdua de compromís, caiguda de la productivitat i un impacte directe en la salut psicosocial de les persones. Els conflictes no desapareixen per no parlar-ne. Al contrari, es tornen més complexos, més emocionals i més difícils de gestionar amb el temps.

A això se suma una actitud tristament freqüent en alguns lideratges: la tècnica de l’estruç. Mirar cap a un altre costat, esperar que el temporal passi, confiar que el problema es resoldrà sol. Però liderar no és evadir-se. Liderar implica fer-se’n càrrec, malgrat que incomodi, malgrat que generi tensió, malgrat que obligui a revisar decisions pròpies.

Durant anys hem confós lideratge amb carisma, ambició o capacitat d’imposar una visió. Hem premiat els qui “arriben lluny” sense preguntar-nos gaire com ho fan ni qui deixen enrere pel camí. El resultat està a la vista: organitzacions tenses, persones cremades i una creixent desafecció cap als qui ostenten el poder.

L’ètica en el lideratge no consisteix a ser perfecte ni a prendre sempre decisions còmodes. Moltes vegades implica triar el camí difícil, assumir responsabilitats i sostenir converses incòmodes a temps. Implica coherència entre el que es diu i el que es fa, i valentia per afrontar els conflictes abans que es converteixin en disfuncions estructurals.

Un lideratge ètic no és un fre a la competitivitat. És una condició per a la sostenibilitat. Les organitzacions que avui funcionen millor a llarg termini no són les que més pressionen, sinó les que generen entorns en els quals les persones poden desenvolupar-se, discrepar i comprometre’s sense por.

Potser ha arribat el moment de revisar quin tipus de líders estem formant, promocionant i aplaudint. Perquè el lideratge no és neutre. Sempre deixa empremta. La pregunta és si volem que aquesta empremta millori la vida de les persones o si estem disposats a continuar pagant el preu d’ignorar la seua dimensió ètica.