Que venen els monstres!

Els temps passats encara hi són i els temps nous encara han de venir. En aquest entremig és quan sorgeixen els monstres, deia el pensador i activista italià Antonio Gramsci. És una imatge potent que pot ser una de les claus d’interpretació del present. Tenim un indici per saber si estem en aquest impàs que genera monstres. És el fet que una majoria molt significativa de ciutadans voti moguda més per anar en contra de quelcom que en lloc d’anar a favor d’alguna altra cosa. Això ha estat així en més d’una votació anterior, però crec que ara encara més.

Ben cert que els partits amb anys d’història, o que són hereus d’altres amb anys d’història, han mentit força. També és veritat que alguns més que d’altres han mentit en el compliment de les seves promeses. El ciutadà que vota ja no sap ben bé a qui vota. El seu vot, en més d’una i de dues ocasions, ha anat a parar a algun lloc que li havien promès que no hi aniria. Un dels exemples més escandalosos, en el nostre entorn més proper, són les dues votacions darreres per l’alcaldia de Barcelona. A més, l’incompliment en les promeses electorals també es manifesta en incoherències ideològiques o en suports concrets contradictoris. No cal fer una llista de tot això perquè segur que seria esbiaixada i injusta. En això ens trobaríem com en el passatge evangèlic que ningú podria tirar la primera pedra.

L’explicació del frau en les pràctiques polítiques pot ben bé ser la conseqüència d’un descrèdit general en l’assoliment de terres promeses, com a signe dels temps presents. Ben pocs canten avui allò de “habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra en que ponga libertad”. L’esperança en grans projectes ideològics, no hi entro si merescudament o no, avui està en crisi, i costa molt de creure-hi. Petit parèntesi, avui són més els nostàlgics del passat que fan fredor que els anhelants de futurs esperançats, tanco parèntesi. Entre el desencís (ideològic, religiós i d’altres dimensions) i el desengany (per incompliments i corrupteles) es mou el ciutadà d’avui que vota més per anar a la contra que per l’adhesió. I quan es vota per anar a la contra surten monstres.

Algun i alguna líder que encapçala, o pot encapçalar, la collita d’aquest vot en contra de, més que a favor de, hauria de fer lectura dels temps en què vivim i ser molt conscient que força gent que l’ha votat no ho ha fet pel que defensa sinó perquè recull l’emprenyament de molts. Si no ho fa, la bogeria que ja hi era creix amb l’error. Així passa als EUA. El president, que en aquest moment del seu mandat té l’índex de popularitat més baix des que n’hi ha coneixement, però, va guanyar recollint el vot de molts dels antielits intel·lectuals, antielits econòmiques, els antiecologistes angoixants, antipolítiques de gènere, els antiindustrialistes, els antitot. Els qui el van catapultar no són tan ximples com el qui dona la cara. Saben usar aquests anti que fins i tot poden ser d’alguns dels qui després acaben protegint en extrem, com ha passat als EUA amb les elits econòmiques que són les sobreprotegides tot i que eren assenyalades per aconseguir molt vot popular. Això també pot passar aquí amb l’assenyalament que fan els anticasta però que molt fàcilment el seu vot anirà a protegir la “casta”.

No és fàcil revertir una situació així. Tornar a encisar és molt laboriós. Nietzsche va dir que el mal de la mentida no és la mentida mateixa sinó que ja no s’hi pot tornar a creure. D’entrada, però, cal escoltar el problema real que assenyala el monstre i proposar solucions consistents en lloc de negar el problema. Tornar a motivar l’enganyat és potser una mica més fàcil perquè amb el canvi d’etiquetes i de protagonistes se’ns pot fer creure que s’ha renovat l’escuderia. De fet, el màrqueting en sap molt d’això i avui les forces polítiques fan més cas als assessors d’imatge que als assessors d’idees i de coneixements. Llavors, el perill és que els o les qui recullen el vot en contra, un cop victoriosos, manipulin el sistema per perpetuar-s’hi, com va passar als anys 30 del segle passat.