El dia que vam dir prou

A algunes plataformes com Change.org ja ha sorgit una campanya al respecte com a proposta urgent i alineada amb els reptes socials, ecològics i democràtics que cal afrontar, i caldria el suport i impuls inicial de forma activa per part dels governs com a inversió en futur, estabilitat social i resiliència col·lectiva, oferint confiança i possibilitat real al jovent de construir país. I perquè també per alguna cosa ha de servir l’afegitó de “transició ecològica” del nostre ministeri d’agricultura i aprofitar terres i infraestructures en desús és molt millor que cedir-les a fons voltor especuladors nacionals i internacionals.

Ecoaldees sobiranes i solidàries

Segon de Batxillerat és, bàsicament, viure amb pressa. Pressa per estudiar, pressa per treure la millor nota possible i pressa per decidir què faràs després. Amb 17 anys ja ens pregunten quina carrera triarem, com si tots tinguéssim una vocació claríssima des de fa temps. No és només una sensació personal, és una cosa molt comuna entre la gent de la meua edat. Molts dubtem, canviem d’idea o simplement no ho tenim clar encara. I, tot i així, la sensació és que cal decidir ràpid per no quedar-se enrere. Elegir està bé, però potser fer-ho amb tanta pressa no tant. I per acabar-ho d’adobar, no n’hi ha prou sempre amb voler-ho. El fet que no parin de pujar les notes de tall aconsegueix que, dels pocs que tenen clar el que volen estudiar, una gran part es quedi a les portes d’entrar. No és tant la decisió el que causa pressió, sinó la idea que ha de ser per sempre. El problema no és triar, sinó creure que no hi ha volta enrere. Acceptar que el trajecte pot canviar amb el temps faria que aquesta fase fos molt més fàcil de gestionar.