El valor de debatre en un món que crida

Vivim en una comarca on les coses, quan funcionen, no fan soroll. L’aigua arriba quan toca, els camps s’entenen per mirades i moltes decisions importants es prenen sense grans discursos. Però aquest món discret conviu, cada cop més, amb un altre que entra per la pantalla: frases rotundes, solucions ràpides i relats que ho expliquen tot en dues línies. I aquí apareix el dubte incòmode: com fem que la canalla, aquells que prendran decisions en un futur pròxim, no cregui en relats massa fàcils per problemes que, com els camps del conreu, sempre tenen més d’un solc? Com els ajudem a ser autèntics sense convertir-los en repetidors d’eslògans? I quin paper hi tenim les institucions quan el soroll és global, però l’educació, com la vida compartida, continua sent de proximitat?

Al Pla d’Urgell tenim una virtut i un risc. La virtut és que la gent encara es mira als ulls: a la botiga i al bar del poble, a la porta de l’escola, al pavelló. El risc és que el món digital ens entra a casa com entra la boira a l’hivern: sense demanar permís. La nostra canalla pot veure en deu minuts més “veritats” que les que un mestre té temps de desmuntar en un trimestre. I aquí és on el debat a les aules deixa de ser una activitat simpàtica i es converteix en una vacuna cívica.

Quan des del Consell Comarcal, de forma coordinada amb les direccions dels centres, impulsem el projecte de debat a les aules, no ho fem per fabricar adolescents amb dialèctica de tertúlia. No necessitem més gent que guanyi discussions. Necessitem criatures que sàpiguen escoltar, dubtar, preguntar i, això és el més escàs, respectar. Perquè debatre bé no és parlar fort; és entendre que l’altre també pot tenir una part de raó. I això, en temps de blanc o negre, és gairebé revolucionari.

Ser autèntic, per cert, no és dir el primer que et passa pel cap i quedar-te tan ample. Ser autèntic és tenir criteri, assumir matisos i acceptar que canviar d’opinió pot ser una mostra de maduresa, no una derrota. Si a la vida pagesa s’aprèn que no hi ha collita sense paciència, a la vida cívica hauria de passar el mateix: no hi ha opinió sòlida sense una mica de pausa.

I no ens enganyem: avui un creador de continguts amb gràcia, un muntatge hàbil i un relat ben empaquetat pot convèncer a cop de vídeo. Però, i aquí ve la part incòmoda, nosaltres, els que tenim un càrrec institucional, també podem influir. No amb filtres ni música èpica, però sí amb paraules, decisions i presència pública. I per això mateix el límit és clar: ni ells ni nosaltres hauríem de jugar a imposar dogmes. La responsabilitat no és convèncer; és ajudar a pensar.

Tot plegat gira sobre un eix que no hauríem de perdre mai: per sobre de qualsevol idea, la canalla ha de ser bona gent. Bona gent que no humiliï, que no deshumanitzi, que entengui que darrere d’una opinió hi ha una persona i sovint una història.

Quan els infants, aquestes personetes que en uns anys seran adults, aprenen a debatre amb respecte, aprenen una cosa molt més útil que una rèplica brillant: aprenen convivència. I això, a la comarca, té un valor concret: és el que fa que un poble funcioni quan hi ha discrepàncies, que una comunitat no es trenqui quan hi ha tensió, que la diferència no es converteixi en trinxera.

Així que torno a les preguntes del principi perquè un article no hauria d’escapar-se pel marge. Com fem que la canalla no cregui arguments senzills? Ensenyant-los a detectar trampes, a preguntar “i això, d’on surt?” i a tolerar la complexitat. Com els ajudem a ser autèntics? Donant-los eines per pensar, no consignes per repetir. I quin paper hi tenim les institucions? El d’obrir espais, posar bons referents i recordar que educar no és adoctrinar: és formar persones.

I mentre el món continua cridant eslògans, aquí, des d’aquest racó discret, val la pena insistir en una idea que pot semblar modesta, però és decisiva: si volem que aprenguin a debatre, no és perquè tinguin raó més sovint; és perquè siguin millors més sovint. I això, com l’aigua ben conduïda, farà comarca.