El meu Antoni Deig

S’escau aquest 2026 el centenari del naixement de monsenyor Antoni Deig, que nasqué a Navàs (el Bages) en el si d’una família treballadora, i que fou bisbe de Menorca i de Solsona, on va deixar una petja notable. Concretament avui, 11 de març del 2026, és el dia que es compleix el seu Centenari.

De petit ja va ingressar al seminari de Solsona i allí feu els estudis eclesiàstics, llicenciant-se en Dret Canònic a la Universitat de Salamanca. Ordenat sacerdot el 1949 pel bisbe Vicente i Tarancón, només dos anys després, quan just en tenia vint-i-cinc, fou triat per Josep Pont i Gol, que acabava de ser nomenat bisbe de Sogorb-Castelló, com a secretari particular. Començava així el seu camí pels itineraris curials, que ja no abandonaria mai.

Perquè quan monsenyor Pont i Gol fou ascendit a Arquebisbe de Tarragona l’any 1970, Antoni Deig el va seguir com a secretari particular, sent nomenat a més canonge i vicari episcopal. Però el 1977 va haver de deixar ben instal·lat l’arquebisbe Pont i Gol a la càlida Tarragona per anar a la no menys atractiva illa de Menorca, perquè en fou nomenat bisbe pel papa Pau VIè.

Del doctor Pont Gol en va aprendre l’estil obert, dialogant, proper, renovador, evangelitzador i participatiu d’entendre la marxa del poble de Déu i del conjunt de la societat.

El seu pontificat a Menorca es va caracteritzar pel seu interès per la catequesi, i allí va començar la seva tasca d’agitador de la vida eclesial, una agitació que tanta falta fa! En efecte, fou un dels promotors de la província eclesiàstica de les Illes Balears, fita que encara no s’ha aconseguit, perquè ja és conegut que en temes d’organització eclesiàstica Roma va de pressa o a poc a poc segons convingui a alguns monsenyors de la cúria vaticana. Com a mínim, va fer el possible per avançar en tasques comunes entre els tres bisbats illencs.

Al cap de tretze anys, el papa Joan Pau II el va nomenar bisbe de Solsona, cosa que suposava un retorn a casa. Des d’aquí, i de manera profètica, va impulsar la creació de la Conferència Episcopal Catalana i va poder expressar el seu tarannà nacionalista, el tarannà d’una persona arrelada a la terra que l’havia vist néixer i créixer i d’un tros de terra que tenia encomanada per a fer el pelegrinatge d’esperança cap a la vida perdurable. Per aquesta aposta valenta i impecablement cristiana va rebre amenaces, i va haver d’amagar-se uns dies.

En aquesta línia de servei i d’arrelament, cal destacar la conferència que el 1991 va impartir a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada de Conflent, titulada “Reestructuració de l’Església als Països Catalans”, una idea que va recórrer tot el seu temps a la càtedra solsonina, i que va traslladar al Concili Provincial Tarraconense de l’any 1995, concili que suposadament ens havia de dur a la creació d’una Regió Eclesiàstica Tarraconense, proposta que també dorm el son dels justos en alguna prestatgeria o calaix vaticà, sota la mirada atenta i adversa de la molt recalcitrant i arxiconservadora Conferencia Episcopal Española.

Sigui com sigui, el vaig conèixer un dia plujós de l’any 1992 quan un petit grup d’una entitat de la qual formava part, “Església i País”, l’anàrem a visitar al palau episcopal de Solsona. En entrar al palau la meva sorpresa va ser majúscula perquè el secretari particular del bisbe Deig era mossèn Jordi Orobitg, amb qui havia estudiat el batxillerat a Lleida, i que havia estat rector de Mollerussa, on encara avui gaudeix d’un bon record.

La conversa amb el bisbe Deig va ser agradable, llarga i productiva, perquè els allí presents teníem una idea molt propera sobre com havia de ser l’Església a Catalunya. Una Església que havia d’estar més arrelada a la llengua i cultura del país, i amb un tarannà més obert, acollidor i empàtic.

Als setanta-cinc anys va presentar la preceptiva renúncia al càrrec, que li fou immediatament acceptada, en allò que suposa d’actitud diferenciada amb alguns altres bisbes o arquebisbes que hom té la sensació que no hi ha manera que siguin rellevats, malgrat complir amb escreix l’edat reglamentària.

Acabada la seva tasca episcopal, una llarga tasca de vint-i-quatre anys, es retirà a viure a Navàs, i acabà morint a Manresa l’any 2003, només dos anys després de la seva jubilació a la càtedra solsonina.

Salvador Cardús, que el coneixia bé i l’havia tractat molt al Concili Provincial, afirmava que “amb el seu caràcter murri i astut, se sabia moure enmig de les dificultats comunicatives que solia tenir l’Església i parlava amb una llibertat que feia caure de cul a terra”.

Aquest bisbe arrelat i comunicatiu era també versaire (poeta) i culer, i de moment ha estat el darrer bisbe de l’episcopat català que ha aparegut als mitjans de comunicació amb convicció.

Antoni Deig era una persona lliure i un pastor d’ànimes proper. Dues característiques que no haurien de ser mai sobreres per als bisbes que fan pelegrinatge entre nosaltres a casa nostra.