El camp, part de la solució

Avui no us parlaré de les eleccions passades al camp, tot i que hi ha moltes coses a millorar. Per exemple, que el conseller no fes ni acte de presència en el dia més important per a la democràcia al camp. Tampoc parlaré dels danys de la fauna que patim la pagesia de la plana de Lleida. Aquí, el conseller sí que hi pren part, però, sincerament, no crec que això solucioni res. Des d’Unió de Pagesos fa temps que alertem d’aquesta plaga i ningú hi posa remei. Escoltar-nos potser sí, però actuar, ben poc. I ho tenen fàcil si volen, començant per una proposta de llei que els hem redactat!

Senyor conseller: hi ha moltes coses que cal millorar en aquest sector, del qual vostè és el màxim responsable i no vol que desaparegui. Cal fer una petita reflexió arran de les últimes notícies. I encara em deixo un episodi que molts joves pagesos no obliden: el menyspreu de presentar un pla de relleu generacional a Seròs (Segrià) sense comptar amb els Joves d’Unió de Pagesos; precisament ells, que fa anys que lluiten per aquestes mesures, i que són els artífexs dels mèrits que vostè s’atorga i que han estat clau perquè tirin endavant. Però vostè sabrà, senyor conseller.

Però avui vull parlar d’un altre problema. Un que no passa al nostre país, però que cada vegada que esclata ens afecta directament: la guerra al Pròxim Orient. No entraré a valorar si és legítima o no. Però hi ha una cosa que costa molt d’entendre: cada vegada que hi ha un conflicte bèl·lic, els preus de les matèries primeres i dels carburants pugen immediatament.

Quan demanes un paquet, tarda dies a arribar. Però el petroli, els plàstics, el gas o els fertilitzants sembla que arribin al moment. Els preus pugen en qüestió d’hores.

Ja ho vam veure fa quatre anys amb la guerra a Ucraïna. Jo no soc expert en geografia, però Ucraïna és a Europa i l’Iran és a l’Orient Mitjà. Geogràficament, són escenaris molt diferents; però, econòmicament, sembla que el mecanisme és sempre el mateix.

Hi ha interessos, hi ha monopolis, i davant d’això els pagesos i ramaders tenim molt poc marge per defensar-nos.

I no ens enganyem: a l’altra banda del sector primari hi ha el consumidor, que també acabarà pagant més pels aliments. Però aquí ve la gran pregunta: si el gasoil, el gas i els fertilitzants pugen, també pujarà el preu que rebem els pagesos pels nostres productes? Que ingenu ets, Néstor. Tots sabem la resposta.

Per això, potser és hora de començar a pensar com podem dependre menys del petroli i del gas. I aquí el sector primari també té oportunitats.

Podem aprofitar molt més les dejeccions ramaderes per impulsar plantes de compostatge que fertilitzin els camps. Podem apostar per plantes de biogàs, ben dimensionades, gestionades o participades per ramaders, que generin energia per a les granges i, cada vegada més, carburant per a la nostra maquinària.

Tot això s’ha de fer de manera ordenada, amb planificació i amb el suport de tota la societat. Perquè sovint es parla molt de sobirania –energètica, alimentària o econòmica– però poques vegades s’aprofiten les oportunitats reals que tenim davant. I el camp, una vegada més, pot formar part de la solució.