En memòria del meu pare Manuel

Vas nàixer l’any 1916 a Ontiñena (Osca), un poble petit i agrari on la vida no regalava res a ningú. La terra era dura i la vida també. Vas créixer en una terra aspra, de sol i de pols, on els homes aprenien aviat que viure era, sobretot, resistir. Treballaves la terra amb la mateixa obstinació amb què tiraves la família endavant. Però quan la terra no donava prou, baixaves a les mines de Mequinensa. Aquelles galeries fosques eren una altra forma de lluitar per la vida. La feina era dura i perillosa, però honrada. El carbó se’t quedava a la gola, a la pell i als pulmons, però mai al cor.

Vas ser pare de quatre fills, i jo vaig tindre l’honor de ser el tercer. No recordo moltes abraçades; no eren temps de sentiments oberts. Però sí que recordo el teu silenci responsable, les mans aspres i el teu pas cansat entrant a casa després de jornades que semblaven no acabar mai. Recordo, sobretot, la teva dignitat.

Et va tocar viure la Guerra Civil i la llarga postguerra, en una Espanya on les opinions no es podien dir en veu alta. Tu eres un home callat. Potser per prudència, potser per por, o potser perquè sabies que les paraules podien portar problemes. Eren anys en què viure significava aguantar: la gana, el silenci i la incertesa. Temps de cartilles de racionament i d’orgull callat. I tu vas sobreviure. I ens vas fer sobreviure.

Amb els anys he entès coses que de jove no comprenia. Darrere del teu caràcter sec hi havia preocupació; darrere de cada renyina, cansament; darrere de l’exigència, amor. Un amor que potser no sabies expressar d’una altra manera.

El que sí que feies era treballar. Treballar sense queixar-te. Vas treure una família endavant en temps molt difícils. Tu i tants altres homes i dones de la teva generació vau sortir d’una guerra i vau ajudar a aixecar un país amb dignitat i esforç.

Recordo quan m’enviaves a buscar ferro per les muntanyes per després intercanviar-lo per menjar. Dos quilos de ferro per un quilo de taronges. Era la societat del bescanvi, d’espavilar-se amb el que hi havia.

També recordo una tarda en què em vas dir: “José Luis, si et quedes tot el dia al sofà i no surts de casa, has perdut la lluita per la vida.” Aquella frase se’m va quedar gravada.

Sovint em repeties que treballaries perquè nosaltres no haguéssim de passar les mateixes feines que tu i perquè poguéssim estudiar i aspirar a una vida millor.

Vas morir l’any 1993, però la teva petjada continua en nosaltres: en la manera d’afrontar les dificultats i en aquella obstinació silenciosa que ens recorda d’on venim. Som fills d’un home que potser no va tindre temps per a carícies, però sí per a responsabilitats.

Pare, aquesta carta és també una abraçada que el temps ens va robar. Gràcies per la vida, per l’esforç i per la dignitat. Gràcies per ensenyar-nos que la fortalesa també és una forma d’estimar.

Allà on siguis, rep el record emocionat del teu fill. I no oblido mai una frase que repeties sovint: “José Luis, a la vida has de fer tres coses: veure, escoltar i callar.”