El meu Lluís Foix

Vaig conèixer Lluís Foix a Barcelona ja fa anys, crec que quan jo treballava al Departament d’Ensenyament i ell era ja una peça important de l’engranatge del diari La Vanguardia. Però quan més l’he tractat ha estat darrerament, a les reunions del Consell Editorial de la revista Horitzons i en presentacions del seu darrer llibre, a les quals ha tingut l’amabilitat de convidar-me a participar.

En alguns temes no tenim la mateixa percepció, tot i que coincidim en molts d’altres, però el diàleg sempre és ric, interessant i estimulador, i l’hi agraeixo. Malament rai si només poguéssim intercanviar amb els que pensen el mateix que nosaltres fil per randa.

Lluís Foix va néixer a Rocafort de Vallbona, a l’Urgell, el 1943, i sempre ha recordat el paisatge humà, un paisatge de mil anys, de la seva infantesa. Recorda també la misèria i la brutícia dels temps de postguerra, els silencis eloqüents, aquell no parlar però sabent, i la influència determinant que tingueren dos mestres: el del propi Rocafort de Vallbona i el de Maldà. Els mestres que li van ensenyar les coses bàsiques, aquells aprenentatges que duren per sempre.

Després de dos anys fent de pagès, i de la gran gelada de l’hivern del 56, va decidir marxar a Barcelona, i deixar aquella zona de secà. Un secà que conforma un caràcter auster, esforçat i estalviador.

Amb els estudis de Comerç a la butxaca va fer cap al cap i casal per a treballar com a comptable en una botiga de recanvis d’automòbil al carrer Roger de Llúria, que era propietat d’un amic del mestre de Maldà. Va arribar a Barcelona amb una maleta i sis-centes pessetes a la butxaca. I només arribar ja va tenir el primer contacte amb La Vanguardia en fullejar-la per trobar un allotjament. Va acabar fent cap a una pensió del carrer Consell de Cent, on tindria llit i despesa durant uns tres anys.

Mentre treballava de comptable, a les nits anava a l’Acadèmia Berlitz del carrer Pelai, on estudiava l’anglès.

El 1961, amb divuit anys, va fer un viatge per Europa en autoestop, i quan s’estava aixecant el Mur de Berlín estava a Hannover a punt d’anar a la ciutat tot just emmurada. Aquell viatge el va fer decidir a cursar el batxillerat, i es va apuntar al Liceo Catalán a cursar una fórmula anomenada Secretaria Especial Masculina.

Va deixar la feina de comptable, feu el PREU i va entrar, amb una beca, a la Universitat de Navarra per estudiar Periodisme, on li van obrir un expedient per participar en els aldarulls estudiantils d’aquells anys com a delegat dels estudiants.

Volia fer milícies, i atès que els estudis de Periodisme no eren equiparables a les llicenciatures, va cursar els estudis de Graduat Social a la Universitat de Saragossa. Quan va ingressar a l’Acadèmia de Talarn per a fer les milícies universitàries, el van expulsar (amb escarni inclòs) per l’expedient que li havien obert. Va acabar fent la mili estàndard a Menorca, que no és mal lloc per a perdre el temps.

A Menorca va lluitar contra l’ociositat estudiant Dret a les nits, i allí va començar a exercir de periodista, al Diari de Menorca. En acabar la mili, va tornar a Barcelona i directe cap a La Vanguardia, on el director, Horacio Sáenz Guerrero, no el va voler rebre. A força d’insistir i insistir va acabar fent substitucions d’estiu i de cap de setmana, però ja tenia un peu dins.

Aviat fou redactor de plantilla, i amb vint-i-vuit anys se’n va anar de corresponsal a Londres, on tingué com a veïns la filla de Sigmund Freud, Peter O’Toole o Manuel Fraga, i des d’allí va cobrir l’àrea de la Commonwealth, cosa que li va permetre viatjar a l’Àfrica i a l’Índia i enviar cròniques de fets rellevants. El 1981 va marxar com a corresponsal a Washington, on es va estar dos anys i va viatjar sovint per l’Amèrica Llatina. De fet, ha visitat vuitanta-quatre Estats diferents.

Va tornar a Barcelona el 1982, fou director de La Vanguardia durant uns mesos del 1983, i per malfiances diverses passà a ser Director no executiu dedicat a la secció internacional durant quatre anys. Després, director adjunt del diari durant catorze anys i coordinador del diari digital durant quatre anys.

Ha viscut en directe fets com l’ascens al poder de Margaret Thatcher, la crisi d’Irlanda del Nord, la revolta de Soweto, l’arribada a la presidència de Ronald Reagan, la caiguda del Mur de Berlín, etc., etc.

Creu en un periodisme que sap posar les coses al seu lloc i que té la capacitat de relacionar. I valora tot el que va aprendre de la gent i del nucli familiar, per això conserva la paraula donada, respecta l’altre, i valora l’esforç, l’estalvi, i la idea que a la vida tot costa.

Crec com ell que Catalunya és més filla de Roma que no pas d’Atenes, perquè no hem tingut grans pensadors però sí grans juristes. Per això, me l’imagino com un gran senador romà, o com un gentleman farmer britànic... Però el seu amor són les parets de pedra seca, els marges, les cabanes, els camins, la gent i els silencis del seu Urgell de secà, a prop del regadiu.