SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Quan la directora de l’Institut Ramon Muntaner (IRMU) em comunicà fa quinze dies la concessió del premi RECERCAT 2026, vaig restar totalment sorprès per l’inesperat de la notícia. Vaig mostrar agraïment i sentir una gran il·lusió, com no podia ser menys. El lliurament fou el dia 9 de maig a la capital de l’Alta Ribagorça, la seu d’enguany del RECERCAT, la trobada anual dels Centres d’Estudis de Parla Catalana per intercanviar estudis, experiències, projectes i neguits. En el meu discurs vaig incidir en la il·lusió que em feia el reconeixement, el qual m’arriba dels companys, dels iguals, de les persones que, com jo, dediquem temps i energia a les nostres entitats, on les cabòries culturals que ens preocupen troben el seu canal per desenvolupar-se. La xarxa de Centres d’Estudis i d’Ateneus és una de les joies del país, el qual seria ben diferent de no existir-hi. L’agraïment al jurat, a l’IRMU i a les entitats que recolzaren la candidatura, promoguda pel Centre d’Estudis Comarcals del Segrià (CECS), fou ben palès. Faig especial menció, a més d’aquesta, a aquelles que em trobo directament implicat, com el Grup de Recerques de les Terres de Ponent i l’Associació Cultural Castell de Gardeny. Curiosament l’Associació Amics de la Seu Vella va restar pràcticament al marge de la candidatura que fou portada amb total cautela, perquè no m’assabentés fins al moment adequat, secretisme absolut en el qual també tingué complicitat la meva família. Objectiu assolit! Agraeixo a tots el treball i el recolzament per a obtenir aquest reconeixement a una trajectòria vital dedicada a treballar per la història i el patrimoni, sobretot de les Terres de Lleida, des de l’Aran fins a l’Ebre.

Em va fer especial il·lusió que el lliurament fora al Pont de Suert. Home de la Plana com soc, on els entranyables tossals són les màximes elevacions del paisatge, sempre he tingut una atracció especial per la muntanya, i per això trobar-me on acaba el Prepirineu i comença la gran serralada, era especialment emotiu, però a més rebre el guardó en el Cinema Ribagorça era molt joiós. La meva afició pel setè art em feia sentir còmode en aquell escenari amb el nom del vell comtat, nascut entre el Sobrarbe i el Pallars, vinculat especialment a Lleida, tant per la geografia, per la diòcesi de Roda d’Isàvena o per l’etapa comtal a partir de l’any 1322. Tanmateix la seva situació en la capritxosa frontera entre Aragó i Catalunya ha provocat una trista partició artificial del territori. Una Alta Ribagorça en el costat català, que no té oficialment una Baixa Ribagorça, doncs la Terreta forma part del municipi de Tremp. Una Ribagorça Oriental en la banda aragonesa, amb capital Benavarri, i una Ribagorça Occidental, amb capital Graus.

Per això el pont que apareix en el cartell de la trobada del RECERCAT 2026 significa molt més que el pont físic que donà origen a la població ribagorçana seu de l’edició d’enguany. Esdevé el símbol d’una bona relació entre els dos territoris veïns, tot i que l’ha haguda, s’està trencant per una mala praxi envers el Patrimoni, que és de tots, que ha d’unir i no separar com alguns s’encarreguen de fer. La llengua que parlem a un costat i l’altre del riu Noguera Ribagorçana és la mateixa, amb les seves riques varietats, a la que es parla a Menorca, on està el Centre d’Estudis Locals d’Alaior, l’entitat també premiada aquest 2026. Podríem dir que “de Pont de Suert a Alaior, som una nació”, parafrasejant la més coneguda de Fraga a Maó. Vet aquí que l’edició propera del RECERCAT serà a Alcanar (el Montsià), així l’any vinent podrem seguir parlant de ponts entre les ribes de la Sénia. Visca el RECERCAT i... moltes gràcies!

tracking