Somiem, clar que sí…
Professor de ciències socials i divulgador cultural
L’altre dia vaig tenir un somni, d’aquells que es recorden abans de la vigília. Havia tingut una nit agitada, però el somni final de la nit primaveral havia estat plàcid, càlid fins i tot. Hi havia un passadís amb parets de totxo vista, d’aquells tupits de bòbila. La llum procedia de la dreta, tènue i embolcalladora. Una estructura amb safates metàl·liques enfarinades estava recolzada a la paret de maons a vista. A les meves mans tenia un crostó de pa, encara fumejant. Em veig ajupit. Un nen petit, de no més de tres anys, se m’apropa i vol el crostó. Intenta agafar-me’l. L’aparto del seu abast. I torna a intentar agafar-lo. Tampoc no li dono i sento que dic: «Demana’l “si us plau”...», amb afecte i un somriure a la Gioconda. Darrere apareix el pare, un home de mitjana edat, ros, amb panxa, amb una samarreta també enfarinada. És el forner que ve de l’obrador. Mira el seu fill de dalt a baix. Se li escapa una llàgrima… En el nostre món hipermaterialista i cientificista, ja no fem cas als somnis. La paradoxa és que els hem expulsat de la nostra quotidianitat, però Morfeu continua sent-hi. Ens molesten perquè hem desaprès a escoltar-los, perquè ens els mirem des d’una racionalitat mal entesa que els ha enviat a l’exili. Encara queda algun que altre xaman contemporani que els observa amb passió intel·lectual i respecte profund (Jacobo Siruela, El mundo bajo los párpados, Atlanta, 2016), però aquest interès és vist com el privilegi d’intel·lectuals excèntrics. Fa temps, però, que hi ha testimonis i evidències que líders polítics i empresarials han fet cas de somnis per prendre decisions que amb el pas del temps es van veure com encertades. Larry Page, un dels fundadors de Google, explica que va somiar com baixava tots els webs d’internet al seu ordinador personal i després els ordenava. L’endemà del somni va començar a escriure el codi per fer la recerca enmig de la xarxa i que va convertir la seva companyia en una de les més poderoses del món. El meu somni pot ser interpretat de diferents maneres segons el marc psicològic des d’on es miri. Freud veuria en el crostó de pa, allargat i fumejant, un clar símbol fàl·lic. El tinc a les mans. Jo mateix soc el nen que desitja el pa, el vol prendre. Li nego i genero la frustració fonamental, ensenyant amb el límit que no es pot posseir l’objecte del desig. Lacan posaria l’incís a fer passar el nen “per la paraula”: el “si us plau” és la mediatització del desig per la paraula, el pacte simbòlic de reconeixement de l’Altre. Carl Gustav Jung identificaria el nen amb l’arquetip de l’infant diví, el pare amb el del vell sabi, el pa com a símbol de la transformació de la natura en cultura mitjançant el treball i la llàgrima del pare amb l’emoció transformadora com indicant que aquest és el camí de la civilització. La civilització es troba en el demanar permís o bé en l’acció i si de cas en el demanar perdó després? Aquesta tensió entre la llei del “si us plau” que garanteix la convivència pot ser limitant i castradora, però només prenent el que es desitja sense tenir present els altres és animalitat, barbàrie i desigualtat. El pare plora. Veu el seu fill que està aprenent a ser humà. Es commou. Però també sap que el seu petitó haurà de prendre la iniciativa i embrutar-se les mans. Ensenyar és ajudar a discernir entre quan cal demanar permís i quan cal demanar perdó.