De l’operació Roca a l’operació Rufián
Historiador
Paradoxes de la política –o potser de la mateixa vida–: Miquel Roca, uns dels polítics més prestigiosos del període democràtic estrenat el 1977, va protagonitzar un dels fracassos més espectaculars de tot el període.
La contundent victòria socialista de 1982 va deixar el centredreta espanyol profundament desorientat: la UCD, el partit que havia liderat la Transició, desapareixia, el CDS d’Adolfo Suárez no feia un paper gaire més lluït i de Fraga se sospitava, amb fonament, que tenia un sostre que li impediria guanyar mai unes eleccions generals. Amb aquestes perspectives hi havia dictadura socialista per estona. Aleshores CiU apareix com el gran baluard en front del PSOE. I així, el 1985 el madrileny ABC va atorgar el títol “español del año” al president Pujol. I l’any següent, Miquel Roca, portaveu de la coalició a Madrid, es va convertir en el pal de paller per a la reconstrucció del centredreta espanyol. Amb l’aquiescència més o menys entusiasta del seu partit. Tot i que no em sorprendria gens que Pujol desconfiés més d’un triomf massa decisiu de Roca que no pas, tal com va succeir, d’un fracàs.
Sigui com sigui, l’anomenada “operació Roca” o “operació reformista” va ser una decepció absoluta: zero diputats. Ofuscats pel seu propi descontent, els seus patrocinadors van pensar que els desenganyats amb el primer govern socialista eren multitud, però va resultar que no. Tanmateix, aquest no va ser l’únic factor, ni potser el principal. És molt possible que el projecte reformista no resultés prou clar per a molts electors. Unir, com va ironitzar Suárez, uns liberals madrilenys amb uns cacics canaris, potser no era, efectivament, una bona idea. D’altra banda, que el líder de l’operació fos candidat per Barcelona sota unes sigles diferents i no milités al partit que suposadament encapçalava sinó en un altre en el qual manava una persona que s’ho mirava tot de reüll, tampoc hi devia ajudar.
El secretari general d’aquell artefacte reformista, valgui l’anècdota, era don Florentino Pérez, que va aprendre dues coses: que els propis interessos es poden defensar millor fora de les institucions formals i que les conteses electorals són un esport d’alt risc.
Aquella operació té prou semblances amb la que ara proposa Gabriel Rufián. Totes dues són encapçalades per uns portaveus a Madrid, cap dels dos renuncien al seu partit d’origen i cap dels dos es presenta al capdavant del partit o coalició que ha de liderar. Bé, en el cas de Rufián encara no se sap. Tenen, però, una diferència substancial: l’operació reformista aspirava a sumar individus i l’operació Rufián pretén sumar partits.
Partits d’esquerres, val a dir. Un espai on tradicionalment una nota a peu de pàgina del programa (preferentment de màxims) pot acabar generant una escissió irreconciliable. I alhora incomprensible per a tots aquells que no hi estan directament implicats. El panorama que ara mateix ofereixen em sembla que ho corrobora. Si a tot plegat s’espera sumar-hi els partits de l’esquerra regionalista en auge (moderat) a Aragó i Andalusia o els històrics Bildu o el Bloque, el panorama lluny d’aclarir-se es complica encara més. De fet, tots plegats són molt reticents, per dir-ho d’una manera suau, a integrar-se en una coalició més àmplia si això suposa renunciar a les seves sigles. És també dubtós que Compromís vulgui repetir l’experiència. Igual que ERC, tot sigui dit. Els Comuns estan disposats a integrar-se a la llista d’ERC? Els hi voldran? És imaginable que a Catalunya puguin competir aquestes dues candidatures suposadament liderades per la mateixa persona? D’altra banda, l’experiència fa evident que la col·laboració (o coordinació) entre tots aquests grups una vegada estan al Congrés dels Diputats sempre ha estat més aviat difícil, ja que tothom és molt gelós de la seva particularitat.
En fi, en política, com en gairebé tot en la vida, no n’hi ha prou que els objectius siguin bons, també ho han de ser els mitjans.