Més enllà dels mites, una realitat que cal atendre

Durant molts anys, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) ha estat envoltat de tòpics, prejudicis i simplificacions. Encara avui, és freqüent sentir que “abans això no existia”, que “és una excusa per justificar la manca de disciplina” o que “només afecta els nens”. El TDAH mereix una mirada basada en l’evidència científica i en l’experiència de les persones que conviuen amb aquest trastorn.

El TDAH és un trastorn del neurodesenvolupament que afecta la capacitat de regular l’atenció, els impulsos i, en alguns casos, el nivell d’activitat. Està present en el 3-5% de la població. Una persona amb TDAH no decideix distreure’s o actuar impulsivament; el seu cervell processa la informació i regula l’execució d’una manera diferent. Si vol fixar l’atenció o mantenir-la, estar quieta o callada, no pot fer-ho igual que una persona amb un desenvolupament típic.

Això no significa que totes les persones amb TDAH siguin iguals. Hi ha persones amb dificultats d’atenció, d’altres amb impulsivitat i hiperactivitat, i d’altres que combinen ambdues característiques. En ser un trastorn del neurodesenvolupament, l’edat en modifica la clínica. En molts adults, la hiperactivitat física disminueix, però persisteixen les dificultats d’organització, planificació, gestió del temps o regulació emocional.

El TDAH sense hiperactivitat passa sovint desapercebut, especialment en les nenes i les dones, que poden desenvolupar estratègies per emmascarar les dificultats. Aquest retard en el diagnòstic pot tenir conseqüències acadèmiques, laborals i emocionals, alimentant una autoestima baixa i la sensació constant de no estar a l’altura de les expectatives. A la llarga, s’hi poden associar ansietat, depressió o consum de drogues.

Cal recordar que el diagnòstic no és una etiqueta, sinó la base per elaborar un pla de treball. Les intervencions poden incloure adaptacions escolars o laborals, tractament psicològic i, quan està indicat, tractament farmacològic. L’atenció i el suport a la família són claus per a una bona evolució del trastorn.

Tanmateix, encara hi ha molta desinformació al voltant de la medicació. Ni transforma la persona ni és la resposta única. Els metges l’hem de valorar de manera individualitzada, sempre tenint en compte els beneficis i els possibles efectes adversos.

Avui, que és el Dia Internacional del TDAH, recordem que conèixer millor aquest trastorn és una responsabilitat de tots. Quan abandonem els prejudicis i escoltem l’evidència científica i les persones afectades, deixem de veure un conjunt de símptomes i comencem a entendre una realitat humana diversa. No es tracta de medicalitzar la diferència, sinó de reconèixer que cadascú mereix les eines necessàries per desenvolupar el seu projecte de vida en igualtat de condicions.