El silenci verd
museu de cal pauet
Us recomano fer un descans en qualsevol petit poble de Lleida, viure el color dels seus carrers, visitar la quietud de les esglésies, descobrir les cicatrius dels camps. Podem dir que aquesta calma és un patrimoni immaterial, un retrat sense més límits que l’actitud amb què el mirem perquè en algun lloc enmig les emocions i els records sempre hi ha un poble. Que sigui l’equilibri el que hi posi preu.
A un bon pam d’una estona de l’assossec hi trobem el fet de passejar pel centre de Barcelona. Jo hi vaig sovint amb el tren fins al passeig de Gràcia i després del primer cafè ja he tingut ocasió d’escoltar el més pertinaç i florit de la discografia reggaeton, que em mortifica especialment, per no parlar d’altres locals d’aquí i d’allà, que lloguen turbulències ambientals perpetrades per voluntariosos músics. Els defensors del reggaeton diuen que provoca una activitat del cervell més intensa que escoltant música tranquil·la; ho agraeixo, perquè aquesta diligència del meu cervell em resultarà molt útil per superar l’eslàlom de patinets elèctrics i bicicletes que envairan el meu coratjós trajecte per la ciutat. Estem envoltats de revolucionaris que ho volen canviar tot excepte la seva forma prepotent de fer les coses. Del bracet amb el reggaeton hi ha també gent amb una xarrameca incessant, parlotegen a tota hora perquè necessiten fugir de les reflexions que acompanyen el silenci. Recordem el vers serè de Martí i Pol: “El silenci fa més densos els records i més íntim el temps que ens és donat per viure’ls.” Els fets també ens demostren altres singularitats. La nit en què es van congelar les cascades del Niàgara, els habitants dels llocs propers es van despertar sobresaltats: per primera vegada en la vida havien escoltat la quietud. El més esgarrifós, però, es va donar als segles XVI i XVII, quan les persones més creients, generalment monges amb una religiositat fora de mida, volien mostrar la seva devoció fent el terrible “vot de tenebres” per exercitar-se en el silenci, les virtuts i la penitència, és a dir, viure en la foscor tancades o emparedades en una cel·la del convent. Aquest vot podia ser per anys o per tota la vida... hi ha persones que prefereixen intensificar en el seu caos.
Sembla que de tant en tant cal dir ximpleries per no ofendre els ximples, perquè ben mirat el que més molesta un bocamoll és una persona silenciosa i amb raonament. Fixeu-vos que alguns criden i discuteixen fins que l’altre ja ni obre la boca, i creuen que l’han convençut... s’equivoquen sempre. A vegades és millor crear avinença que tenir raó. El primer manament d’una negociació comercial és que, si no tens res a dir, és millor callar... si et defenses amb arguments dèbils faràs més fortes les tesis del teu oponent.
Sovint tenim magnífiques ocasions per mossegar-nos la llengua, però no tots els silencis són necessàriament bons. El més terrible és quan ja no t’espera aquella persona amb la qual has compartit la vida, solament ens resta la seva imatge que concilia la nostra solitud amb el record d’una afectuosa rialla. És el silenci de la casa buida... és el silenci de les flors tallades.