Menys parlar, més llaurar
President Associació de Veïns Horta Sud de Lleida
La nit del 28 de juny, des de les nostres partides vèiem de prop les flames que cremaven la timoneda d’Alfés. Van calcinar 21 hectàrees d’una reserva natural de poc més de cent. Saben què les va frenar? Dos agricultors del poble obrint tallafocs amb els tractors. L’ajuntament ho va agrair amb un ban. Aquesta imatge ho diu tot. El país crema i els Bombers l’aguanten: dilluns 6 de juliol van atendre 65 focs en un sol dia. Mereixen tota la gratitud, però no se’ls pot deixar sols. Catalunya frega les 3.600 hectàrees cremades el 2026, que amb les 8.640 del 2025 fan el pitjor bienni en dues dècades. Davant d’això, la portaveu Sílvia Paneque va receptar la fórmula de sempre: territori més resilient, boscos gestionats, més mosaic agroforestal. El Govern mateix admet que el canvi “no serà ni ràpid ni fàcil”. Traducció: no ho veurem en dècades.
I mentrestant, què? Perquè el que ens ofega és la simultaneïtat, que dispersa els mitjans d’extinció. Cada ignició evitada compta doble. A la rodalia, més del mateix: a mitjans de juny s’hi van encadenar cinc incendis agrícoles rellevants: Sanaüja, Ponts i Cervià de les Garrigues van sumar unes 108 hectàrees; el de Talavera en cremà 102, majoritàriament agrícoles i en bona part cereal sense segar, amb quatre nuclis confinats —també allà els pagesos van llaurar línies de limitació de combustible, segons els Bombers—; el de l’Albi, sobre rostoll ja collit, tallà tres hores l’AVE. Focs de poca càrrega forestal i molt combustible fi, difícils de controlar. Unes franges llaurades n’haurien dificultat notablement la propagació.
El tallafoc més barat i ràpid és el tractor del pagès. La Generalitat ho sap: l’Ordre ARP/83/2025 recomana llaurar el perímetre del camp un cop segat. Però recomanar surt gratis; llaurar, no. Té un cost en gasoil i hores que ningú compensa, i cau quan la pagesia està desbordada per la sega. Si l’administració vol que el camp llaurat faci de tallafoc públic —que ho fa—, ha de pagar-lo amb un ajut per hectàrea llaurada als perímetres de contacte amb bosc, carreteres i vies fèrries. Segona lliçó: la maquinària. Els Agents Rurals atribueixen a una recol·lectora el foc d’Artesa de Segre i investiguen la mateixa hipòtesi a Talavera i Agramunt. No sempre és negligència: la fricció de la barra de tall amb pedres i els sistemes anticontaminació de les màquines modernes, que treballen a més temperatura, converteixen cada sega en una loteria. La normativa exigeix quatre aparells: extintors de 6 quilos o motxilles de 12 litres. Un pal·liatiu. La Diputació de Barcelona estrena al Bages-Moianès un pla pilot: tres equips d’aigua a pressió acoblats a tractors i deu avisadors que alerten les ADF en segons. Cost: 24.000 euros. Generalitzar-ho és qüestió de pressupost, no de dècades. I la tercera: les franges de la Llei 5/2003 a urbanitzacions i nuclis. Vint-i-tres anys després, el primer inventari oficial, fet a la Catalunya Central, revela que només el 30% de les urbanitzacions analitzades tenen la franja ben feta. La llei existeix, les sancions existeixen, la possibilitat d’execució subsidiària municipal existeix. Només falla l’execució. Reduir la massa forestal és un horitzó legítim, no la política d’aquest estiu. Aquesta es diu llaurar perímetres, reforçar la primera intervenció durant la sega i obrir franges. Mesures concretes, ràpides i assumibles. Només cal deixar el discurs i agafar la calculadora.