Manderley
Escriptora
Anit vaig somiar que tornava a Manderley és un dels començaments més seductors de la literatura universal. I no només ho és aquest poderós inici, la història que segueix, la de la jove senyora de Winter, atemorida per la majordona Danvers i pel record poderós i alhora obsessiu de la difunta Rebeca, és també una de les joies literàries que més ha captivat els lectors des que la història es va publicar el 1938.
Fa poc he visitat els escenaris de la novel·la, la regió de Cornualla, on va viure l’autora, Daphne du Maurier (1907-1989). Ella va residir a Fowey, on la població li va dedicar una escultura que reprodueix un ocellot com un dels que ella va immortalitzar en Els ocells que es va publicar l’any 1952 a l’antologia La pomera i altres contes. Miro el cel i sento un calfred sentint les nombroses gavines que no t’abandonen un moment i que es deixen sentir amb els seus crits i esgarips de forma continuada, i per què no, inquietant, al llarg de la ribera.
I tinc por, aquella por que la Maurier va saber reflectir en cada una de les línies del seu relat i que Alfred Hitchcock (1899-1980) va dur al cinema l’any 1940.
Voltant per la zona, és impossible no pensar en l’autora impregnant-se d’aquells paratges, costes boiroses i esquerpes, que incorporaven als seus escrits una atmosfera entre misteriosa i pertorbadora. No em va costar gens imaginar-la per aquells camins al costat dels penya-segats, apropant-se fins al mar si el temps l’hi permetia mentre els seus personatges l’envoltaven sense deixar-la ni un moment.
Qui sap si la Rebeca sorgia de la boirina i la interrogava sobre el seu destí cruel o li recriminava que hagués estat tan indulgent amb el seu Max de Winter, la Rebeca es pot mostrar perversa fins i tot en somnis. Però la Daphne no en faria cas, la deixaria enrere, preferint passejar escortada per la noucasada, de qui mai sabrem el nom, mentre es protegia del vent amb el teixit lleuger de la seua rebeca.
Veig la Daphne mirant el mateix mar que ara està al meu davant i com es prenia un moment per saludar els mariners de La posada de Jamaica (1936) com si el temps no hagués passat per a ells i continuessin amb les seues feines honrades de pescadors de dia i lladres despietats de nit. Ella els dedica una salutació plena de complicitat i s’acomiada amb un somriure perquè sap que tothora hi seran, que ningú els oblidarà.
Suposo que quan decidia tornar cap a casa, després dels seus llargs recorreguts, malgrat que la boira es feia mestressa del seu entorn, ella avançava segura i decidida. Tanmateix la foscor no era obstacle per no trobar-se la seua cosina Rachel (1952) amb el seu vestit groc en qualsevol revolt. Només li dedicaria un moment d’atenció. La Rachel semblava bona persona, semblava innocent... Ai!
La zona de Cornualla em va rebre amb pluja i vent però també amb els llibres de la Daphne du Maurier. Cornualla és ella, és Manderley també.
Al cap d’uns dies torno a casa sabent que els seus personatges l’acompanyaran per sempre i a nosaltres, els seus lectors, també.