SEGRE

Creat:

Actualitzat:

El 1936, Simone Weil no era encara la reputada intel·lectual que seria més tard, però sí que era prou coneguda entre l’esquerra francesa, sobretot com a col·laboradora habitual en molts dels seus mitjans, especialment llibertaris i de l’esquerra antiestalinista. Així doncs, quan esclata la guerra d’Espanya —i la revolució— decideix viatjar a Barcelona com a corresponsal d’un periòdic anarquista, circumstància, pensa, que li ha d’obrir moltes portes atesa la preeminència que en aquell moment té el moviment llibertari català. Weil arriba a Barcelona el 10 d’agost i la primera impressió que s’endú és que aquesta no és una ciutat revolucionària en guerra. Cafès i botigues, diu, continuen oberts i encara més significatiu: «el diner continua desenvolupant el mateix paper». Si no fos perquè hi veu molts pocs policies i molts xicots armats amb fusells, diria que «no es notaria res en absolut».

Pocs dies després, molt probablement el 13 d’agost, marxa cap al front d’Aragó. Primer com a corresponsal, però poc després d’arribar-hi s’allista com a miliciana a la Columna Durruti. De camí cap al front, per tant entre el 13 i 14, fa parada a Lleida. En el dietari que porta només hi ha unes notes i un full en blanc que suposadament ompliria més tard. «Mi. como. reg. CNT. — 5 ouvr. batim. —com. lib. “ps tt de suite, ds I ou 2 ms”». La interpretació més comuna que els estudiosos han donat a aquestes notes és que es va reunir amb cinc obres de la construcció, militants de la CNT, amb qui va parlar —més aviat es devia interessar per saber què pensaven— del comunisme llibertari i de la seua implantació, «no de manera immediata, d’aquí a un o dos mesos».

El Sindicat de la Construcció de la CNT era, a Lleida, el més nombrós en el conjunt del sector i el més influent en l’organització. És, doncs, molt creïble que Weil s’entrevistés amb obrers d’aquest sindicat. D’altra banda, no sembla que s’interessés gens per com s’estava organitzant una incipient revolució —aquesta real— nascuda d’un intent de cop d’estat i no pas promoguda, com en altres intents, pels mateixos obrers.

Pel que es dedueix de les notes, tampoc va tenir cap relació amb el POUM, el partit més influent en aquell moment a Lleida, tot i que coneixia bé alguns dels seus dirigents. De fet, el primer contacte que estableix quan arriba a Barcelona és amb aquest partit, oferint-se per anar a l’Espanya rebel per tal d’esbrinar quina sort havia pogut córrer Maurín, diputat i secretari general del partit. L’oferta, naturalment, va ser rebutjada, i Weil potser va marxar decebuda.

Més endavant, el 4 de setembre, torna a parlar de Lleida, però d’uns fets que no ha viscut directament, sinó que li han explicat. «A Lleida», diu, «la columna de García Oliver, malgrat la CNT d’allí, crema la catedral (plena d’objectes de valor, d’or, de tresors artístics) i massacra a vint persones a la presó, després d’entrar allí per la força». Es refereix, esclar, als dies 24 i 25 d’agost.

L’estada de Weil al front va ser molt curta per culpa d’un accident que bé es podria qualificar de domèstic i que a punt va estar de fer-li perdre una cama, val a dir que amb l’ajuda de la molt deficient sanitat de la columna i la seua tossuderia que sovint la portava a valorar malament la realitat. Quan finalment accedeix a traslladar-se a la rereguarda, és molt probable que tornés a passar per Lleida. No en deixa constància, però.

El 25 de setembre, Simone Weil torna a creuar la frontera. I encara que continuarà donant suport a la causa d’Espanya —a la causa llibertària singularment— no amaga la seua decepció, davant un conflicte que ja no era «sinó una guerra entre Rússia, Alemanya i Itàlia», alhora que desaprovava l’exercici de la violència per part dels mateixos anarquistes. «Conec aquesta olor de guerra civil, sang i terror que desprèn el seu llibre; ho he respirat», li diu a Georges Bernanos, l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, un llibre sobre la repressió falangista a Mallorca.

tracking