Vacances d’estiu
Museu del Cal Pauet
Al setembre ja hem superat la calor enganxosa, el desassossec de la platja, el sortir a prendre alguna cosa a terrasses atapeïdes de guiris llepant un gelat. Hem resistit el rebombori de reggaeton, la gent que fa crits pel mòbil, el neguit de l’estiueig, les tovalloles amb dibuixos mariners... són les vacances. Una bona estratègia seria anar a un lloc muntanyenc i esperar els preuats dies de tardor per gaudir de la calma, però...
L’estiu és un bon temps per a les reunions familiars amb l’excusa d’assaborir una paella que cuineja el manetes de guàrdia, generalment un cunyat aficionat al futbol, que porta el títol genèric “un arròs per llepar-se els dits”... Pobres de nosaltres. L’astúcia més recomanable és dinar en un restaurant conegut que, si bé pot ser car, almenys ens estalviem haver d’elogiar les habilitats culinàries del senyor cunyat mentre busquem dissimuladament un parell d’Almax.
Aquests plantejaments familiars de fet mostren un tarannà seràfic, sense malignitat..., però vigileu perquè l’àpat casolà pot encobrir una maquinació perversa. En acabar les postres és habitual prendre el cafè i preparar-se per a una estona de tertúlia..., però no. De cop la cunyada ens descobreix el parany, l’emboscada, la sinuositat: “Voleu veure les fotos de les nostres vacances? Segur que us agraden.” Ja hem begut oli, era això! Immediatament, apareix a la seva mà un mòbil o una tauleta, per iniciar l’inacabable i persistent reportatge fotogràfic de la seva aventura estiuenca a Marina d’Or, a Cancún, a la Rivera Maia... que engalanaran amb enginyosos comentaris sense cap gràcia.
Els molt traïdors sempre procuren fer-se perdonar: “Voleu un altre cafè, un altre tall de pastís, una copeta mentre veiem més fotos?”, però és aquí on s’han disparat un tret al peu i tot per no recordar les paraules de sant Agustí: “Alguns s’obstinen amb els seus desitjos, no per bons sinó per seus.” A mesura que contraataca la ventrellada per la paella del cunyat, augmenten exponencialment la menyspreança per les fotos, les penalitats pels comentaris i les ganes de fer una migdiada.
En aquest grau d’inquietud i contenció és quan brolla l’assedegament de venjança més intens. La part rancuniosa del nostre cervell comença un duet de Pimpinella amb la part més indulgent, mentre el dimoni ens diu a cau d’orella que la queixa és la justificació dels dèbils, que cal respondre amb una justícia reparadora... la vendetta! A més, què carai, emprenyar els qui ens han emprenyat pot ser molt divertit. Per això ara us parlaré com a víctima sedegosa de revenja: fins als harmoniosos dies de les trobades familiars de Nadal tinc temps per enregistrar un llarg reportatge audiovisual dels progressos del meu net Dani, el gran, en les clases d’iniciació al violí. A més a més, flotarà a l’ambient el núvol negre de la revenja més despietada per deferència del jove concertista Pau, el net petit i el seu malèfic aprenentatge de la tenora, a qui no cal insistir gaire perquè interpreti en rigorós directe el més florit del repertori d’Els Pets, versió festa major.
Però si us ve al cap alguna vengança millor, feu-me-la saber. Gràcies.