Química a tocar de Lleida
PRESIDENT DE L’ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE L’HORTA SUD DE LLEIDA
El pla director del polígon de Torreblanca, aprovat el 4 de setembre, admet dins del sector activitats Seveso: les que poden provocar accidents greus. I ho fa en terrenys que limiten amb el sòl urbà de Lleida, a tocar dels Mangraners.
El pla mateix ho reconeix: és “un terreny de grans dimensions, proper a una ciutat”, i això el fa “òptim però alhora també sensible”.
Sensible per una raó que aquí sabem tots. El pla mesura el vent: velocitat mitjana de 0,8 metres per segon i la boira “tan típica” de l’hivern. Calma i inversió tèrmica són les condicions en què el que s’emet no marxa enlloc. I bufi d’on bufi, la ciutat és aquí mateix.
Ho vam al·legar: en un entorn amb inversió tèrmica i dificultat de dispersió no hi cap una indústria així. La resposta consta al document ambiental: “En les respectives activitats es valorarà… els episodis d’inversió tèrmica i la dificultat de dispersió dels potencials contaminants.” És a dir, quan cada empresa ja hi sigui.
No és una frase aïllada: és el mètode. L’estudi ambiental diu que “la contaminació atmosfèrica no ha [estat] condicionant de forma directa de l’ordenació” i que seran “les activitats, una per una” les que compliran els límits “en el tràmit de llicència”. I la normativa remet les distàncies de seguretat a “l’anàlisi específic de la determinada activitat”, quan se li havia ordenat delimitar ara la franja màxima de seguretat industrial. No està dibuixada enlloc.
Mai el conjunt, mai el lloc. Quan arribi la primera empresa el sòl ja estarà urbanitzat i venut, i la discussió no serà si aquella indústria ha d’estar al costat de Lleida, sinó quines condicions posar-li a la llicència. I no la tindrà la ciutat.
La norma europea diu el contrari: la distància entre les indústries perilloses i la gent es decideix en la planificació territorial. Que és ara.
Mirem el voltant. El pla hi reserva una parcel·la de 134 hectàrees per a “implantacions singulars” i una terminal ferroviària de mercaderies. I la memòria diu que “l’àmbit d’estudi del PDU es veu afectat per l’oleoducte Tarragona-Lleida-Saragossa, que discorre en paral·lel a la carretera N-240” —el límit nord del polígon—: la canonada d’Exolum que ve de la Pobla de Mafumet, a la petroquímica de Tarragona. Indústria de risc, tren de mercaderies i canonada, al mateix lloc. I la normativa no diu enlloc què s’hi podrà connectar: ni s’hi preveu ni s’hi prohibeix.
I el que entrarà i sortirà. El novembre de 2022, Protecció Civil va informar el pla sobre el risc químic per transport de mercaderies perilloses i va demanar una cosa que consta a l’acord: que “caldrà incloure en la normativa les limitacions d’usos i activitats esmentades a l’informe”. Hem llegit la normativa de dalt a baix: aquestes paraules no hi surten mai, i l’acord, que en la resta d’informes diu a quin article s’ha incorporat cada cosa, en aquest no acredita res. I els combois passaran per les vies que travessen la ciutat.
Per tot això anirem al contenciós administratiu davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El pla aprovat tampoc és el que ens van ensenyar el 2022: aquell parlava de “quatre sectors” i ara n’hi ha un, i un dels dos accessos, el de l’N-240, va desaparèixer el febrer passat, quatre anys després de tancar les al·legacions. Mentrestant, deu finques d’ús residencial queden dins del sector a urbanitzar i la resta de l’horta, “fora d’ordenació”.
Als polítics els diem una cosa senzilla: encara hi ha temps. El risc s’ha de resoldre ara, sobre el plànol, no quan ja no es pugui dir que no. Nosaltres ja hi anem. Ens agradaria no anar-hi sols.