SEGRE

JAUME ARS I BOSCH

Refem el camí

Alcalde de Guissona iCap de l’Oposició a la Diputació de Lleida

Creat:

Actualitzat:

Aquest 11 de setembre hem tornat a celebrar la Diada Nacional del nostre país. Un dia per reivindicar allò que som, recordar d’on venim i expressar el desig de construir un país més lliure. Però la Diada també és un bon moment per mirar-nos amb honestedat i preguntar-nos on som.

I si som honestos, l’independentisme d’avui es troba en un cert atzucac. En un moment en què estem encallats.

Durant anys vam avançar plegats. Amb discrepàncies i maneres diferents d’entendre el camí, però amb un objectiu compartit i, sobretot, amb confiança entre nosaltres. El 2017 hi vam arribar més a prop que mai. Aquell moment va demostrar fins on podia arribar Catalunya quan bona part de la societat i les forces independentistes avançàvem en una mateixa direcció.

Però aquella unitat s’ha anat trencant. Fa massa temps que ens mirem de reüll, que les diferències es converteixen en retrets i els retrets, en distàncies. Dediquem més esforços a discutir entre nosaltres que a explicar quin país volem construir. Ens hem acostumat a mesurar-ho tot en clau de partit —qui puja, qui baixa, qui té raó— i hem perdut de vista allò que de debò preocupa la gent.

En lloc d’avançar, reculem.

Per això, aquesta Diada em convida a una reflexió: fent servir la muntanya com a metàfora, ara és moment de tornar al camp base. Aturar-nos i reagrupar-nos, no per abandonar res, sinó per parlar-nos de nou, escoltar-nos i recuperar les complicitats que ens van permetre avançar plegats. Perquè si volem fer el cim, que vam tenir a tocar l’octubre del 2017, hem de tornar a fer equip plegats. Seure a parlar sense condicions prèvies, compartir una estratègia en comptes de competir-hi i tornar a comptar amb la societat civil, que tantes vegades ha anat al davant.

No es tracta de repetir exactament el mateix. El país ha canviat i nosaltres també. Però hi ha una lliçó que no hauríem d’oblidar: cap força, cap partit i cap sector de l’independentisme no ho aconseguirà tot sol. Necessitem tornar a sumar. També perquè el buit que deixem quan ens dividim no queda buit. Algú l’ocupa. De fet, ja ho està fent. Als extrems estem veient partits que, amb propostes populistes i esbiaixades, aconsegueixen l’atenció dels qui estan decebuts amb aquests darrers anys. I cada vegada que nosaltres ens girem l’esquena, els hi posem més fàcil.

L’independentisme ha de parlar de futur. Ha de demostrar que és capaç de transformar la vida de la gent —parlar d’habitatge, de llengua, de feina i de drets, i no només de sigles— i de defensar un projecte de país ambiciós. I la unitat no és només un gest cap endins: és la manera de recuperar la confiança de la ciutadania.

La gent només tornarà a creure en nosaltres si ens veu units i treballant pel país, i no mirant-nos de reüll. Molts dels qui ens van acompanyar s’han quedat a casa, cansats de veure’ns discutir; tornar a guanyar-nos la seva confiança és, ara mateix, una de les feines més urgents.

Aquesta Diada, com cada any, ens ha recordat que encara som força els qui compartim un mateix anhel. Potser no coincidim en tots els passos, però això no ens hauria d’impedir coincidir en la direcció. Ni les urnes ni els carrers ens han deixat mai sols: la gent hi continua sent, esperant que estiguem a l’altura i ens tornem a engrescar plegats.

I això ens ha d’esperonar per tornar a fer el cim plegats. Pas a pas, però tots junts. Perquè la muntanya és alta, però si refem el camí i tornem a unir forces, ho podrem aconseguir. Així doncs, refem el camí!

tracking