Una nova edat per viure
Tinent d’Alcalde i Regidor d’Acció i Innovació Social i de Persones Grans
Aquest 1 d’octubre, Dia Internacional de les Persones Grans, és una bona ocasió per parlar de com estem envellint, però sobretot de com volem viure els anys que guanyem a la vida. Durant molt temps, les polítiques adreçades a les persones grans s’han construït principalment al voltant de les cures. I és evident que aquest continua sent un dels grans reptes que tenim com a societat. Viurem més anys, augmentaran les situacions de dependència i necessitarem més serveis, més professionals i noves formes d’acompanyar les persones perquè puguin continuar vivint amb autonomia.
A Lleida ja estem avançant en aquesta direcció. Hem impulsat la renovació del Servei d’Atenció Domiciliària, amb més professionals que han de permetre reforçar l’atenció a casa; tenim actiu el nou model de teleassistència, que combina l’atenció permanent amb serveis més avançats de prevenció; hem recuperat els menjadors sènior i continuem treballant en noves modalitats residencials que necessitarà la ciutat durant les pròximes dècades. L’objectiu de fons és clar: poder viure a casa tant de temps com sigui possible i disposar d’alternatives dignes quan això ja no sigui possible.
Les dades ens diuen que aquesta planificació és imprescindible. El 2024 Lleida tenia aproximadament 27.000 persones de 65 anys o més, un 18,8% de la població dels quals un 29% són majors de 80 anys. Però la dada més important és la que mira cap endavant. L’estudi prospectiu encomanat a la Universitat de Lleida estima, en el seu escenari central, que el 2035 serem al voltant de 36.000 persones majors de 65 anys: pràcticament una de cada quatre persones de Lleida. I les projeccions a més llarg termini situen aquest percentatge en el 27,6% l’any 2041.
No estem, doncs, davant d’un fenomen puntual, sinó quelcom que necessita transformació de ciutat. Ara bé, crec que aquí apareix un segon repte, menys evident però igualment important. No podem associar envelliment només amb dependència.Hem de començar a entendre l’edat sènior com una etapa vital pròpia. No com un període de transició entre la vida adulta i el moment en què necessitarem cures, sinó com una etapa que cada cop genera expectatives, oportunitats de desenvolupament inclús necessitat de realització personal.
Avui, una persona de 70 anys pot voler aprendre anglès, començar a fer esport, tornar a estudiar, viatjar, enamorar-se, participar en una entitat, descobrir la tecnologia (perquè vol, no per necessitat), fer voluntariat, crear noves amistats o iniciar un projecte que havia ajornat durant dècades. Fer-se gran no anul·la la necessitat d’aprendre, relacionar-se, sentir-se útil, descobrir o tenir noves il·lusions.
Probablement, aquesta és una de les grans conquestes de la nostra societat. Les pensions, l’Estat del benestar, els avenços sanitaris i una major esperança de vida han fet possible que, per a moltes persones, després de la vida laboral s’obri una etapa vital amb temps, autonomia, noves possibilitats. I això interpel·la a les administracions.
Les polítiques de persones grans no poden ser únicament polítiques assistencials. Volem espais de relació i activitat física, formació al llarg de la vida, capacitació digital, cultura, voluntariat, participació ciutadana, projectes intergeneracionals i noves formes d’habitatge i convivència. Necessitem també escoltar les persones grans i incorporar-les a les decisions que les afecten. Aquesta és la filosofia que hi ha darrere del nou Consell de les Persones Grans, dels Centres Sènior i del Pla Sènior que estem desenvolupant.
El repte, per tant, és doble. Hem de construir una ciutat que cuidi quan necessitem ser cuidats, però també una ciutat que ens permeti continuar creixent quan encara tenim molt per viure. El més important és deixar de considerar l’edat sènior com una etapa de transició i reconèixer-la com una etapa amb valor propi. Hem guanyat anys a la vida. Ara tenim l’oportunitat de convertir-los en una nova edat per viure.