SEGRE

Creat:

Actualitzat:

Trec la clau i obro la porta de l’aula. Encara falta més de mitja hora per iniciar les classes. Obro les finestres per espantar la calor acumulada —encara— durant la nit.

Entra la claror que il·lumina els racons de l’aula. M’assec rere la taula del mestre i em miro les taules buides dels nens i nenes amb calma. Sé que alguna cosa no va bé; algunes coses no van bé. Aquella nena que llegeix amb dificultat. Les erres mudes a final d’infinitiu que massa sovint obliden. Els accents absents. Aquell enunciat del problema que no s’entén, que de vegades ni es llegeix. O la son al matí dels alumnes que han dormit malament. Un cop, fa uns anys, els ho vaig preguntar als alumnes d’aleshores. Divuit mans es van aixecar com a resposta a la pregunta. Divuit de vint-i-set.

A més, els diaris, les notícies de la ràdio en van plenes. Una paraula es repeteix sense parar: PISA.

Asseguda a la taula, encenc l’ordinador i faig un cop d’ull a l’agenda subratllada de mil colors. Quantes d’aquestes tasques que em manquen per fer, que semblen no tenir un final, que trauran el cap per casa el cap de setmana són, en realitat, prescindibles. Suposen temps que podria ser utilitzat a pensar més i millor l’ensenyament de cada dia.

Sospiro i passejo per l’aula. Faig un cop d’ull a les fotos de la canalla que em miren des dels penjadors. Un malestar s’allotja dins meu, a l’estómac.

Creuo els braços.

Com reconstruirem la confiança entre escola i societat? Segurament, penso, els resultats d’aquestes proves només són la punta de l’iceberg d’un sistema educatiu que no és tal. No és un sistema. És un pedaç. Regiro la motxilla i allí és, el llibre de capçalera d’aquests dies, que m’acompanya mentre faig el cafè del matí o durant els minuts morts que, de tant en tant, encara puc rascar a les responsabilitats del dia: Un incís, d’Oriol Gonzàlez Tura, publicat per Raig Verd.

L’agafo i el fullejo. Potser sí que, abans de començar la casa pel teulat a partir de dades i conclusions, cal definir qui som, d’on venim i on anem. Què és l’escola? Què n’esperem? Eduquem o ensenyem? Com ha de ser l’alumne quan acaba l’escolaritat obligatòria?

Potser sí, reflexiono, que ens cal recuperar una educació humanística, literària i basada en el pensament; reivindicar el llenguatge, el criteri, l’error i els temps de l’aprenentatge davant d’una mirada excessivament tecnocràtica i centrada en resultats.

Potser sí que ens cal recuperar —i per tant conèixer i reconèixer— la nostra tradició pedagògica. Les persones, la canalla en definitiva, els nostres alumnes, no són instruments, són una finalitat en si mateixos, concloc.

Faig un cop d’ull al rellotge de paret. Baixo a buscar la fila i torno a pujar, ara sí, amb els alumnes que em segueixen amb les motxilles penjades a l’esquena i l’energia continguda. Em planto davant la porta de l’aula. Sostinc a la mà la clau que gira el pany i obre la porta. Som-hi.

tracking