Els drets socials en temps electoral

Des de l’Àgora de Treball Social de Lleida posem el focus en la fragilitat d’uns drets socials que, de tan presents, donem per descomptats. Però no sempre han existit ni són irreversibles. Són fruit de dècades de lluites col·lectives. Avui ens preocupa que els discursos que els qüestionen posin en risc allò que tant ha costat conquerir, tot i que encara queda molt per fer i molts drets no estan prou garantits a la pràctica.

Davant la possibilitat d’un gir polític cap a la dreta i l’extrema dreta, ens interpel·la que una part de la societat hi busqui respostes a la precarietat laboral, les dificultats d’accés a l’habitatge, la inseguretat o el malestar amb les institucions. Creiem que això s’explica, en part, per la manca de respostes als problemes quotidians. En aquest context, els discursos que prometen solucions ràpides i assenyalen culpables poden resultar atractius, tot i simplificar problemes complexos i enfrontar persones que comparteixen dificultats. A Catalunya, alguns discursos combinen l’independentisme amb propostes restrictives en matèria d’immigració, i defensen la prioritat nacional en l’accés als ajuts socials i a l’habitatge. Cal preguntar-nos si aquestes propostes redueixen les desigualtats o si poden afeblir els drets i els serveis públics, i empitjorar les condicions de vida de tothom. I encara una pregunta més: són compatibles amb els drets humans?

Ja hem vist iniciatives impulsades per governs de dreta i extrema dreta que qüestionen la igualtat, els drets LGTBI+, el reconeixement de la violència masclista, l’avortament i els drets de les persones migrades. I què passarà amb els drets laborals, la sanitat i l’educació públiques, les pensions o l’atenció a la dependència? Allò que ha costat dècades conquerir es pot debilitar en una legislatura: els drets primer es qüestionen, després s’afebleixen i, finalment, es poden perdre. Normalitzar que alguns col·lectius tinguin menys drets debilita la igualtat que ens protegeix a totes.

Des del treball social ens inquieta que les polítiques socials deixin de reconèixer les persones com a subjectes de drets i comencin a mirar-les sota sospita. No és el mateix garantir drets que decidir qui se’ls mereix, i quan els condicionem a judicis sobre qui els ha de rebre, els convertim en privilegis. També cal garantir que els drets siguin efectius en la vida quotidiana, sense barreres d’accés ni discriminacions. En aquest sentit, les polítiques socials no són neutres, ja que expressen com entenem la societat, distribuïm els recursos i afrontem les desigualtats.

Companyes de l’àmbit social, no pensem que això no va amb nosaltres. Les decisions polítiques condicionen els recursos, els drets i la nostra feina. Si el control i la condicionalitat desplacen l’acompanyament, correm el risc de gestionar requisits i exclusions en lloc de promoure canvis. Combatrem les desigualtats o ens limitarem a administrar-les? Si les polítiques que apliquem contradiuen els nostres principis ètics, ens adaptarem en silenci o alçarem una veu crítica i col·lectiva? La nostra responsabilitat no és només aplicar procediments, sinó també identificar les desigualtats que poden generar i defensar polítiques socials coherents amb els nostres valors.

Davant d’una mirada que prioritza els privilegis d’uns pocs i individualitza les desigualtats, reivindiquem, en sintonia amb el pensament de Marina Garcés, el valor d’allò comú. Una societat no és més forta quan cadascú se salva com pot, sinó quan ningú no ha de salvar-se tot sol.