Claror de boira
Museu de Cal Pauet
Certs dies emanen records que constitueixen la seva olor característica, com la fragància d’un cafè. Es claven al cervell amb més intensitat que les imatges i els sons, tenen una essència singular, especial, que ens recorda altres moments, éssers estimats, emocions. Tenim els perfums i les clarors de boira que ens evoquen dies desapareguts, un paisatge imprecís i silenciós de la recordança que predisposa a reflexionar. Charles Dickens, a Conte de Nadal, escrivia: “Arribaven per l’aire milers d’aromes relacionades amb milers de pensaments, alegries, esperances i preocupacions oblidades feia molt de temps.” Al mateix conte l’avariciós senyor Scrooge assegura que li agrada la foscor perquè és barata. Doncs sí, la boira també la tenim barata, inventa olors i anivella els camps de Ponent.
Juli Cèsar afirmava que les coses que estan lluny de la vista pertorben la ment de les persones molt més que allò que poden veure. Persones a qui el temps fred i emboirat deprimeix entren en un estat emocional caracteritzat per la disminució de l’ànim, de les forces... diuen que la gent decaiguda selecciona pèrdues, els ansiosos seleccionen perills i els ressentits busquen evidències d’injustícia. El desànim no necessita gaire esforç per penetrar dins nostre. La tristor grisa pot venir cap a tu per contagiar-te amb records no sempre feliços: entren, fan mal i se’n van. Que l’abatiment s’apoderi de la voluntat pot ser per causa de deixar-se anar... viure és trist o el trist soc jo? Afortunadament hi ha camins i corriols per fugir d’aquesta foscor perquè, amics, nosaltres ho tenim tot.
L’hivern s’associava als avis i a l’estrany joc de cartes amb les malalties, el fred i les desgràcies... la sort no fa gaires visites. Us parlo d’aquells padrins i padrines que de marrecs escoltàvem admirats. Encara no intuíem que, cansats i vells, eren propietaris dels records boirosos que sorgeixen en girar la mirada cap endarrere i sospesar els afanys d’una vida. Sempre agraïen el nostre interès per les seves històries... i com els agradava d’explicar-les. Som i vam ser, per això us dic una cosa que a tots els grans ens passa: qualsevol sensació de menysteniment provoca tristesa.
Jo, fent cas de l’ofici que et donen els anys, voldria assenyalar una paraula extremament nociva que es recolza en la relació, un concepte que és fàcil que sorgeixi en el medi social, del treball i molt més en la gent gran: el sentiment d’inutilitat. Si en els joves aquest sentiment és dolorós, en persones grans és dramàtic. “No serveixo per a res”... la sensació d’incapacitat fa desaparèixer de cop l’autoestima, fins i tot es perd el sentit de viure i no és fàcil lluitar-hi en contra.
Antonio Gala escrivia que amb el silenci es diuen moltes coses ja que a vegades és millor no parlar i permetre que sigui el teu acompanyant el que s’imagini el que intentes comunicar-li mitjançant la màgia del silenci. Crec, però, que el silenci més cruel és quan desapareix la persona que ha estat la teva companyia durant tants i tants anys. Ningú t’ha preparat per al dens mutisme d’una casa buida amb tu com a únic protagonista interpretant raonaments com un desventurat aprenent de Hamlet.
Permeteu-me recordar un impecable pensament de l’escriptor Andrés Alfonso: “A poc a poc ens tornem addictes a la solitud, a la pau, a no donar explicacions i a no deixar entrar qualsevol a la nostra vida.” Amics, que cap boira us faci recular.