Carme Pinós

El Museo ICO de Madrid presenta una mostra dedicada a l’arquitecta Carme Pinós. Comissariada per Luis Fernández-Galiano significa realment el reconeixement a tota una trajectòria que des del 1991 ha dut en solitari i que anteriorment va formar un dels tàndems més brillant de l’arquitectura de la transició democràtica amb Enric Miralles. Precisament aquest desenvolupament individual es veu enfortit amb aquesta mostra, que la fa visible com a gran arquitecta i ens permet fer balanç de l’obra feta.

La Carme Pinós, que ha treballat internacionalment, té vincles i treballs vinculats a Lleida. Per començar ella sempre ha destacat com les seves vingudes a la finca agrària materna de Balaguer l’havien influenciat per la comunió amb la terra i el paisatge, mentre estudiava la carrera d’arquitectura a Barcelona.

“Quan érem a Balaguer –confessava en una entrevista– els tres germans vivíem d’una manera força salvatge. Perquè els pares pràcticament no hi eren.

Ens cuidava el servei. Allà vaig tenir una experiència molt forta amb tot el territori: les pedres, els forats.

Sempre buscàvem. Buscàvem ceràmica antiga, perquè hi havia un lloc amb un cementiri àrab.

L’arqueologia semblava que era la cosa que més em podia agradar.”. Un dels primers projectes que fa amb Enric Miralles és precisament uns habitatges unifamiliars que presenten signant tots dos per un concurs convocat per a la Dirección General de Arquitectura y Vivienda ubicades al medi rural. Atès que està signat pels dos, ben bé podria tractar-se d’un dels primers treballs que s’integraven en el paisatge lleidatà.

Després va venir la seva participació en el concurs de la passarel·la del riu Segre. Era l’any 1985 i tots dos, Carme Pinós i Enric Miralles, presentaren una idea que avui dia hauria estat referent de la nostra arquitectura.

Òbviament no van guanyar el concurs, però la idea ha estat ben incorporada a la trajectòria dels arquitectes. Volien fer una passarel·la mirador, amb un sostre lleuger de fusta.

Una passarela passeig, com un balcó vers el riu on “caminar hasta el centro... El paseo será un lugar de mayor anchura.

Que este paso sea un cruce. Dos escalas distintas de intervenir en la ciudad.

Pasarela en dos tiempos... Pensar en dos tiempos..

Distinguir entre pasar y pasear. No perder las cualidades constructivas tradicionales de este elemento, esbeltez, mínima dimensión de los elementos estructurales.

El paseo nos lleva sobre el río. Desde allí, lugar donde mirar, sentarse, volver atrás..

Balcón sobre el movimiento de las aguas... Desde allí, poder volver atrás, o desde allí cruzar por la pasarela..

Multiplicar las posibilidades de conexión con la parte de la ciudad recientemente construida.”. Finalment, Carme Pinós va tenir l’oportunitat d’executar un projecte a Lleida. Aquesta vegada ja en solitari, i va ser entre els anys 1998 i 2001, a Mollerussa, amb el nou Institut d’ Educació Secundària La Serra. L’obra ha estat valorada en l’evolució dels seus treball i és un excel·lent exemple d’inserció en el paisatge. Va ser coberta de la prestigiosa revista DAU, Debats d’Arquitectura i Urbanisme, la primavera de l’any 2002.

Tot i que l’arquitectura contemporània ha reconegut el treball de les arquitectes, Lleida necessita fer-ho amb més dificultat, i tenir a les nostres terres un edifici d’una autora que cada vegada pren un pes més significatiu esdevé encara més un senyal i un advertiment.