Picasso, novament Gósol

El Centro Botín de Santander presenta una gran exposició sobre Picasso Ibero, que recorda la influència que en els anys previs al cubisme va tenir aquest art primitiu ibèric en la seva obra. S’hi presenten moltes peces arqueològiques i picassianes, i els dos caps robats del Louvre que van anar a parar a mans del pintor i que li van provocar gran destorb.

En aquest trànsit del període rosa al cubisme hi té molt a veure el Pirineu lleidatà, tot i que, lògicament, són molts altres elements els que ajuden Picasso a donar aquest tomb tant rellevant per a l’aventura plàstica del segle XX. A Gósol, però, s’hi va congriar en bona part, i a les muntanyes a recer del Pedraforca va arribar a fer prop de tres-centes obres, entre pintures, dibuixos i alguna escultura.

Un indicador ben clar és el del retrat de Gertrude Stein, que Picasso havia començat a pintar el 1905. Stein empenyia molt Picasso i el retrat que havia elaborat no li acabava de fer el pes, i es va quedar al taller de París quan Picasso i Fernande decideixen venir a Catalunya per presentar la seva companyia a la família i procurar-se un retir en un paisatge natural.

El destí va ser Gósol, i en aquesta petita població del Berguedà, però de la província de Lleida, s’hi van estar entre el maig i l’agost del 1906. Quan s’acaba l’excursió i Picasso torna al seu estudi parisenc, refà el retrat de Gertrude i simplifica el rostre fins que sembla una veritable màscara.

Som a les portes de les Senyoretes d’Avinyó, que pinta ja el 1907, i de l’aventura cubista.. En aquest canvi radical hi té molt a veure l’aficció del pintor per l’Art Negre, que col·lecciona, i també la de l’Art Ibèric. La simplificació dels rostres i de les figures l’orienta vers el primitivisme, deixant de banda els detalls dels paisatges i els cossos i les cares, per tal de sintetitzar. En aquest estadi primitiu, avantsala de l’abstracció cubista, Picasso es deixa dur pel que veu, i és a Gósol on moltes d’aquestes idees veuen la llum.

És ben sabut que el Modernisme català va de Gaudí a Picasso, al del període blau. Picasso sempre deia que Barcelona aburgesava els artistes i els feia poc agosarats.

Això va fer que rere el nostre Modernisme tot girés cap al Noucentisme, que va apaivagar l’expressionisme que albiraven Picasso, Anglada o Nonell. La burgesia nostra no estava preparada per aquest canvi que duien aquests nous artistes.

El que Picasso va bastir a Gósol no era una il·luminació pròpia, hi havia un esperit que surava en els artistes catalans més inquiets. Des de Gósol Picasso escriu a l’escultor Casanovas per dir-li que vol esculpir i que li dugui eines.

El mateix Casanovas fa en aquest temps unes escultures realment primitives que recordaven no només l’art iber sinó el romànic més essencials. Palau i Fabre m’havia insistit molt en aquest matís.

L’art català podia haver seguit aquesta línia. Tenia els artistes indicats i el camí esbossat, fins que el Noucentisme va esberlar-ho sense opcions.

Us imagineu un retrat d’un mecenes català en què el pintor substituís el rostre per una màscara? Ningú no ho hauria acceptat, però la Gertrude Stein sí. París era una altra cosa. Allí s’hi podia experimentar sense embuts i, si Matisse ho feia amb els seus colors salvatges, Picasso podia descomposar les formes.

Picasso va treballar més de tres mesos isolat al nostre Pirineu. No tenia cap pressió dels seus col·legues, ni del mercat. Els veïns seguien encuriosits pel dia a dia de Picasso i de Fernande, però ell hi veia el camí. Al Centro Botín tot això s’argumenta de manera més ampla, expandint el primitivisme en termes més genèrics, però Picasso va marxar de Gósol a mitjans d’agost del 1906, i una de les seves primeres obres parisenques va ser acabar el retrat de la Gertrude Stein. La conseqüència sembla ben relacionada. Talment com va passar a Horta de Sant Joan, el Pirineu lleidatà va colpir-lo i inspirar-lo.