Peculiar ‘Operación Triunfo’

La Pixar ens té malcriats i per molt esforçades que siguin altres produccions d’animació, algunes fins i tot admirables, sempre hi ha un merescut plus en els creadors de Ratatouille –una debilitat personal–, i aquesta taxa d’exigència provoca que en ocasions els arbres no ens deixin veure el bosc. Això succeeix amb Canta!, pel·lícula que compleix amb el seu propòsit d’entretenir el personal sense anar més enllà, sense vocació de produir màgia en cada pla, amb un guió que avança sense revolts però jugant bé la seua carta més important, que no és cap altra que el mostrari d’animals humanitzats aspirants a cantants, a banda d’altres d’integrats a la funció per donar la nota, això sí, discordant, com l’anciana secretària de Buster Moon, el coala propietari del teatre amb problemes que promocionarà un concurs de veus o una ajudanta bòrnia que té una gran predisposició a espifiar-la. Cadascun dels postulants ofereix el seu singular estil, com el jove goril·la amb fina veu a l’ombra d’un pare facinerós amb voluntat de redempció; la porqueta mestressa de casa amb desenes de garrins, però disposada a brillar; el ratolí saxofonista i crooner tan talentós com cínic; l’eriçó canyera, o la tímida elefant que li posa valor. Un error en la dotació del premi posarà a funcionar aquesta Operación Triunfo carregada de barrabassades i, al seu torn, una bona selecció de cançons de grans figures de la música com els Beatles, Leonard Cohen, Frank Sinatra o David Bowie, per només citar-ne uns quants. Garth Jennings satisfà en el bàsic, no aprofundeix més enllà del que proposa, hi ha gags i pinzellades bàsiques sobre els seus antropomorfs personatges, i a cantar, que d’això va la pel·lícula.