Crims d’hivern

Els escriptors nòrdics ja fa temps que arrasen amb les seues gèlides i lànguides històries protagonitzades per ànimes despietades que s’acomoden en el roig sobre blanc. Amb El muñeco de nieve s’adapta una novel·la del popular escriptor noruec Jo Nesbo, que, entre cançons de rock, treu temps per submergir-se en la criminologia escandinava, en els seus assassins en sèrie i els seus rebuscats i atroços homicidis en un paisatge que es perd en el no-res, o en una freda ciutat amb halo apàtic que el director suec Tomas Alfredson plasma en aquesta adaptació que té en el desgastat detectiu de la policia Harry Hole el seu personatge prototípic del gènere, alcohòlic impenitent, de malgirbada vida personal, amb aire de descregut permanent, però amb el do de caçar el criminal més complex, d’intuir les seues enrevessades raons per matar, de burxar en aquests trastorns i traumes que componen un puzle amb nombroses peces. El que succeeix amb El muñeco de nieve és que el guió es retorça, es complica amb narracions paral·leles que intenten convergir entre flashbacks, investigacions al marge, personatges que afloren en la història sense dotar-los d’entitat pròpia, per anar perdent intensitat a mesura que avança la trama, resultant més anodina al col·locar un bon actor com Michael Fassbender dins un rol que no li permet cap més oportunitat que veure’s constantment immers en un bucle. I és que una novel·la ho és tot per a un escriptor i per a un lector, mentre que un guió adaptat tan sols és una eina més dins d’un espectre molt més ampli. Aquesta confluència narrativa i d’imatge, aquí concretament, acaba per entrepussar i congelar-se a cada pas que fa.