Veure volar una mosca

Quan es tracta d’un atracament perfecte, un s’imagina lladres de guant blanc, cervells superdotats que es decanten cap al costat malvat, tot i que seria bo pensar que s’ho prenen com una gratificació pel bonic i treballat que ha estat aquest cop mestre. I hem vist robatoris de tot tipus –el cine en té un munt–, clàssics i refinats amb vocació de perdurar en la memòria i altres de rebuscats però llastimosament graciosos en definició. Juego de ladrones: El atraco perfecto no ofereix res de nou, però cal reconèixer-lo en l’extens metratge, ja no en el mètode, sinó al que s’atreveix. Es permet planificar en tovallons de paper de bar, se’n va per les branques per atansar-nos a la radiografia de l’atracador i del policia, mantenint un tour de force entre els dos que gairebé els agermana, i jugant a desafiar-se com en aquella Heat, de Michael Mann, salvant les distàncies que existeixen entre els protagonistes d’una i l’altra pel·lícula.

Els dolents són com “la quadrilla dels onze” portats a l’extrem, no llueixen trajo, són pur múscul i venes unflades en acció, expeditius i carregats de testosterona a flor de pell tatuada, i els que col·loquem com a bons, els polis, se les donen de més durs, si és possible, i més refotuts que els seus antagonistes. L’atracament és gairebé una excusa per embolicar-se a trets que ni t’explico, per posar en acció mascles fins a les celles d’anabolitzants i per veure de nou un Gerard Butler amb desastrosa vida familiar i aire d’outsiders amb placa. Fins i tot hi ha girs argumentals que es liquiden en un sospir. Que si t’ho passes bé veient-la? Doncs a estones. Però és que un s’entreté fins i tot veient volar una mosca. Almenys això em deia la meua mare.

JUEGO DE LADRONES Dir.: Christian Gudegast.: Intèrprets: Gerard Butler, Pablo Schreiber, O’Shea Jackson Jr. Cine: JCA Alpicat. ★★☆☆☆