L'ombra del pare

Aquesta pel·lícula podia derivar en un drama lacrimogen en el qual el victimisme cobrés protagonisme i quedar-se en una superfície de maldats, enganys, recerques i mort. Petra té aire de tragèdia grega, però Jaime Rosales, un cineasta amb segell d’autor, que modula les pel·lícules al seu gust, que fins i tot imprimeix l’art de la improvisació i la mínima gesticulació als seus personatges, aconsegueix una atmosfera complexa, una teranyina que, tanmateix, no desconcerta, no confon, ja que l’argument llisca cap a territoris de l’emoció, dels sentiments més continguts, sense explotar, avançant cap a una confluència que mana al relat, una presència que tot ho eclipsa, un model de maldat terrible, un ésser despietat que s’erigeix com l’eix on cada ésser que té contacte amb ell queda marcat. L’argument gira al voltant d’una dona que, després de morir la seua mare, anirà a la recerca de la figura del pare, que sospita que és un prestigiós escultor. A la casa coneixerà el fill, maltractat a l’ombra del progenitor, el que tot ho destrueix, ànimes i desitjos. A Petra hi ha mort en forma de suïcidi, d’assassinat, i tots els elements es comprenen dins d’un minimalisme brillant en diàlegs precisos, directes, sense vocació de convertir la història en un fulletó, sinó imprimint-hi caràcter i personalitat, que entén Bárbara Lennie, Àlex Brendemühl o Marisa Paredes, i sobretot un actor circumstancial com Joan Botey en el rol de malvat sense fissures, fred i cerebral, que imposa sense gairebé moure un múscul del rostre la humiliació i la malícia més sinistra. I dins d’aquesta premissa, la pel·lícula arriba de la manera més descarnada, més creïble, més real.