Dura de rosegar

La crítica no ha estat gairebé mai del costat de Luc Besson, l’ha trobat desmesurat i amb trampes camuflades en els espectacles visuals, però s’ha construït una filmografia que generalment ha fet que el públic s’ho passés bé gràcies a la seua impactant visió d’exhibició cinematogràfica.

Les seues pel·lícules són conegudes, des d’El professional (Léon), passant per Joana d’Arc i fins a El cinquè element, i totes mantenen el seu estil. Al seu historial, també caben títols no tan populars però que curiosament guarden l’encant d’aquell a qui li agrada provar, com la comèdia negra amb repartiment de luxe Malavita, o l’adaptació d’un personatge de còmic del gran Tardi, Adèle Blanc-Sec, a Les aventures extraordinàries d’Adèle Blanc-Sec.

Però on aquest realitzador francès posa molt de si és amb les seues heroïnes incompreses, ansioses d’una llibertat que se’ls nega obstinadament i convertides en unes perfectes màquines de matar, letals en el cos a cos i creuant la línia amb desvergonyiment convertint-les en assassines sense cap mena d’escrúpols.

Ho vam veure en films com Nikita, dura de matar, a Lucy, i ara amb la seua protagonista, la model Sasha Luss, a Anna, on descarrega tota la ràbia, tota la fúria d’un personatge maltractat per la vida i enrolat a les files del KGB per convertir-se en un àngel exterminador invencible.

La pel·lícula s’inicia l’any 1985, moment en el qual el servei secret rus s’encarrega de treure del mig un bon nombre d’espies de la CIA per la via ràpida, cosa que obre un temps tempestuós en què entrarà en acció Anna.

Besson juga avançant i retrocedint en el temps fins a arribar als anys noranta, on el personatge central es converteix en model a París i, al seu torn, en braç executor infal·lible, ben dirigida per una veterana Helen Mirren com a alt càrrec de l’espionatge rus.

I és en una trama amb anades i vingudes, doble joc i escenes impossibles on tot té cabuda, des de persecucions en automòbil fins a enfrontaments summament violents, amanint l’excés amb moments de sexe i frecs diversos amb membres de les dos parts en conflicte.

El resultat està carregat de tòpics, juga amb el temps amb insistència, intenta dotar de personalitat un personatge emmotllat en gel i col·loca tota la seua raó de ser en moments de ferotge agressivitat, que és el que Luc Besson busca més enllà d’un sentit coherent a la història, sabedor i veterà cineasta, que això és el que a la fi li donarà millor resultat davant d’un públic expectant i amb l’adrenalina a flor de pell.